Tot estava en silenci a la terra de Sèfrid, feia una nit freda i humida, de finals de novembre. El vent udolava entre els arbres del pinar, i tan sols el cant dels mussols i el furiós aleteig dels ratpenats destorvaben la quietud de la nit.
Avançava veloç amb el meu cavall per l'espessura del bosc, amb la llum de la lluna com a única companya. Enmig de la foscor vaig començar a divisar el meu destí, una torre sòbria i destartalada, de pedra ennegrida pels anys, mig oculta enmig de l'espessor de les branques, i que de no ser per la llum que s'escolava per les seves estretes finestres hagués semblat que estava abandonada: la Torre dels Llops.
Em vaig apropar fins a la porta i vaig descavalcar de la meva montura. Vaig fer sonar amb força l'armella de l'antiga porta de fusta , i a la meva crida acudí un escuder amb un fanal encès a la mà. Tenia l'expressió cansada i la mirada d'aquell que ha presenciat molts horrors al llarg de la vida. Em vaig fixar que duia penjada del coll una vella clau rovellada, lligada amb un cordill.
- Vós sou el cronista enviat? -em va preguntar amb una certa inquietud, que demostrava que no estava acostumat a rebre gaires visites.
- En efecte -vaig respondre jo-. El meu nom és Braó de Velliach, vinc des del monestir de Sant Marc de Siva. Tan bon punt vam rebre la missiva em vaig encaminar fins aquí. Porto ploma i pergamí tal com em vau manar.
L'escuder em mirà de dalt a baix, com intentant descobrir la més mínima ombra de sospita en mi. Finalment m'obrí la porta i em deixà passar tot dient:
- El meu senyor fa temps que us espera. Deixeu-me tancar el vostre cavall i us acompanyaré fins a la cambra del meu amo.
Un cop l'escuder va tenir cura del meu corcer em va indicar el camí escales amunt. El misteriós escuder era un home de poques paraules, vam pujar les escales d'aquella torre en silenci sepulcral. Em vaig fixar que caminava una mica coix de la cama esquerra, possiblement alguna ferida de guerra. El vaig seguir quiat només per la llum del seu candil per aquells corredors freds i humits fins arribar al cinquè nivell, el més alt de tots. Allà el meu guia s'aturà davant d'una porta, la obrí i m'indicà que hi entrés.
A l'interior de la cambra hi havia un home vell, amb la mirada perduda, una llarga i canosa melena li cobria el clatell i les espatlles i li acriciava les empal·lidides galtes. Una barba no gaire espessa però ben cuidada guarnia el seu rostre i li conferia la semblança d'una imatge d'un apòstol. Estava assegut en un escriptori contemplant el no-res a la llum de l'espelma. Les arrugues de la cara deixaven entreveure un rostre melancòlic, de segur que molt atractiu en la seva joventut. Les seves robes malgrat que velles, eren luxoses, lluia un mantell verd ribetat d'or i un discret casquet de color carmesí, i a la mà dreta lluia un impressionant anell amb una pedra vermella i tot de diamants al voltant que delatava la seva noble procedència.
Costava de creure que aquell home que tenia al davant hagués estat en altres temps un dels homes més importants i poderosos de tot el territori. Algú a qui la seva fama i el seu nom precedia, un home que amb el gest d'una mà havia comandat exèrcits i signat contractes de pau amb els enemics, fill d'un altíssim llinatge, un home que havia tingut tots els luxes i les riqueses imaginables i havia estat aclamat per tothom com un governant just i ara, restava reclòs i amagat de tothom. L'home que tenia davant era ni més ni menys que Miró II, l'últim comte de Sèfrid.
Va aixecar la vista i va clavar els seus ulls verds i vidriosos en els meus. La seva mirada irradiava saviesa i una claredat de ment impecable.
- Feia temps que us estava esperant -va dir, amb una veu reposada i segura-, i estic content de rebre per fi la vostra visita. Em queda poc temps i no vull marxar d'aquest món sense deixar testimoni de la meva història.
Em va fer un gest per a que seiés davant seu en un bagul, jo el vaig obeïr. El seu posat i la seva veu traspoaven autoritat per tots els costats.
- La vostra missiva deia que necessitaveu un escrivent per a que redactés una crònica sobre la vostra vida -vaig demanar-li jo, procurant no ser descortès.
- No ncessito només una crònica - va dir ell abaixant la mirada - Necessito que se sàpiga la veritat dels fets que succeiren en aquestes terres. Abans que l'invasor arrasi del tot amb el poc que queda de mi i del que algun dia van ser els meus dominis. Abans que mori, consumit entre aquestes quatre parets, vull deixar escrit el testimoni de la meva memòria, i així poder-me defensar de tot el que la història dirà sobre mi. Heu portat ploma, pergamí i tinta?
- Sí, missenyor.
Vaig treure de la bossa una ploma i un plec de fulls de pergamí. Ell em va mirar i va somriure.
- T'adverteixo -sentencià ell-, d'una vida no se'n pot fer un resum breu, per conèixer els motius de peruè vaig actuar com vaig actuar i com la fortuna m'ha fet arribar on sóc caldrà arribar fins al fons.
- Ho comprenc, missenyor -vaig dir tot empassant saliva.
- Doncs escolta amb atenció, i anota tot el que et diré, paraula per paraula, sense perdre'n cap detall. Aquí comença la història, la meva història.
