La fugida i la salvació

    

Hi havia una vegada, era un dia tot assolellat, pel riu baixaven corrents d'aigua a gran velocitat. Els peixets navegaven surcant el riu... Tot era tranquil. Ens centrem en el poble de catalunya més proper on passa aquesta història:Budià. En aquell poble tan petit habitava bastanta gent, sobretot hi havia molts nens. Com en Marcel i la seva germana petita la Lluna (els protagonistes)

En Marcel era un nen d'uns deu anys amb el pèl pèl roig i uns ullals blancs com a dos boles de neu. En canvi la Lluna tenia cinc anys, el pèl castany amb algunes metxes pèl roiges i els ulls blaus com el reflex del mar. Això últim la Lluna ho havia heretat de la mare,en canvi, el Marcel casi tot ho havia heretat del pare. Ara us preguntareu on estan els pares o com són. Pues sento dir-vos que els pares són morts. Van morir fa uns dos anys,ofegats al riu de Budià per anar amb barca i celebrar l'aniversari del desè any de casats. I així aquests dos anys en Marcel, ha tingut que cuidar tot ell sol a la Lluna. Però almenys ells dos segueixen units. Era ja de bon matí, quinze de maig de l'any 2000 i els infants corrien pels carrers estrets de Budià. Però en aquell instant van aparèixer uns estranys soldats en cavall i van taponar tots els carrers. No es podien moure. De sobte un soldat més corpulent, alt i amb una capa vermellosa es va interposar davant de tots i va desplegar un enorme pergamí blanc i tot arrugat. Van llegir: Benvinguts a la nova era, l'alcalde de Carambó demana que ens doneu molt poc tros de territori de la vostra terra per construir un hospital per als infants de Carambó. Això és el que van poder llegir, però en Marcel va poder veure una lletra molt petita amb negreta que deia: dos milions de metres de territori per a construir la marambó torre, la construcció més alta de tota catalunya, a Carambó. Es veu que en Marcel tenía una vista inimaginable, perquè semblaba que això només ho havia pogut llegir ell. Deprèssa li va dir a la Lluna: Hem d'avisar en Jordi, (l'alcalde de Budià) En Marcel i la Lluna van sortir disparats. Van còrrer per carrers estrets i empinats, amples i rectes, fins que van arribar al petit racó dit: Ajuntament. Van picar a una porta de fusta amb un rétol de pedra enclavat que posava:En despatx de l'alcalde, en Jordi. Van esperar uns bons minuts, fins que es va obrir la porta. En Jordi estava sentat a una butaca de pell desgastada de búfal. Portava un pijama de cuadres i els mitjons de dormir li arribaven fins als genolls. En canvi en Dani, el secretari de l'alcalde, (que va obrir la porta) anava vestit amb un tratge elegant negre i una corbata de color blau marí. Només entrar per la porta, en Jordi es va sobresaltar massa: Ai! -va cridar- que hi feu aquí, que no hi veieu que està tancat!

-Ho sentim Jordi però és una emergència.En Jordi va apropar l'orella per escoltar i el Marcel li va explicar tot. (lo del pergamí...) L'alcalde va desaparèixer un oment del saló i va tornar amb un anorac de cuir una mica desgastat.

-Som-hi, anem a salvar Budià!! -va dir en Jordi tot emocionat. En Dani es va quedar a l'ajuntament treballant. Els altres tres van sortir desesperats fins que finalment van arribar a la plaça principal on es trobaven tots els expectants.

- Per fí! l'alcalde de Budià - va remugar el soldat principal. El soldat es va apropar a en Jordi i li va passar el pergamí perque el legis. Ell ho va llegir, però com ell ja savia la trampa, va tancar el pergamí d'una revolada i el va llençar a terra. - No! esclar que no! No ho farem. -va dir l'alcalde de Budià. Ja sabem la trampa, m'ho han dit el Marcel i la Lluna. (en Jordi els va assenyalar)

-Petits traidors! va deixar soltar el soldat que li havia donat el pergamí al Jordi. Agafeu-los! Els altres soldats van agafar al Marcel i a la Lluna pels braços i per les cames. I de sobte ja no hi veien res... Al cap d'una estona només podien escoltar: Els hi hem de despertar ja, pronte descubriran que estan al tren. -A quin? -ara es va sentir una veu diferent. -Al que els porta al camp de concentració! Tren??!! Llavors en Marcel es va despertar. Tot estava fosc, estaven encadenats amb unes cadenes rovellades. El sostre estava mig trencat i es podien veure els raigs de de sol que entraven pels forats. En Marcel no va tenir cap remordiment en despertar a la seva germana. - Despertat Lluna! I ella inmediatament va obrir els seus ulls blavosos enlluernats. -Lluna! Hem de marxar d'aquí ràpid!. La pobre nena, molt confosa va moure el cap afirmant. Estem en un tren que ens porta al camp de concentració! - va xiuxiuejar en Marcel.

- No vull que hem facin mal... Va remugar la Lluna. - Per això tinc un plà! Quan estiguem arribant a un camp de refugiats que hi ha a prop d'aqu... Però una veu va interrompre a en Marcel: - Es volen escapar!! era un dels soldats de Budià. - Corre Lluna! El plà ja no tenia cap sentit, perquè els hi havien enxampat. En Marcel va guiar a la Lluna fins al forat del sostre, van espitjar molt fort el tros de sostre trencat per intentar obrirlo... Es va obrir. Ràpidament en Marcel va agafar a la Lluna de la mà i tots dos van poder fugir saltant d'aquell tren en marxa...

Es van despertar en mig d'un camp verd amb flors i un llac preciós. Això no semblava gens un camp de concentració, al contrari era tot molt diferent. Volia dir... - a en Marcel se li va accelerarr el cor al pit- que havien pogut escapar-se sans i estalvis! Es veu que la Lluna ja estava desperta, perquè en Marcel la va veure fent saltirons lleugers mentre s'apropava a una única caseta de fusta que hi havia al costat del llac. No! Lluna, esperam! En Marcel va atrapar a la seva germana i van caminar fins a la casa. La casa es trobava una mica en mal estat. A una fusta hi havia carcoma, l'altra estava mig trencada... Això feia mala pinta.

Van picar a la porta apresuradament i una veu molt greu va contestar.

-Qui sou? Si sou soldats més us val desaparéixer d'aquí! - va respondre la veu.

No! No som soldats, som en Marcel i la Lluna. -Qui?? -va preguntar la veu que sortia d'aquella vella casa. - Som nens! Venim de Budià! En Marcel cridava el més fort que podia. Llavors la porta es va obrir de cop amb un sonor: Pum! En va aparèixer una dona vella de l'interior amb una bata calenta de flors, que semblava dels anys vuitanta. -Passeu, ràpid. Va dir ella. Els dos infants atemorits van entrar a la casa. La casa era plena d'imatges d'una noia, una butaca i una taula amb flors. La porta es va tancar de sobte i la dona va preguntar: Com que veniu de Budià?! I va afegir: Em dic Carme. - Sí, venim de Budià -va respondre en Marcel. - Van aparèixer ahir uns soldats amb un pergamí demanant territori i li vam dir a l'alcalde i ens van agafar perquè al pergamí hi havia una trampa que només ho vaig veure jo, i l'alcalde es va negar a donar territori i ens va delatar sense voler assenyalant-nos i ens van agafar els soldats pujant-nos a un tren que ens portava al camp de concentració pero ens hi vam poder escapar i ara... Hem arribat aquí. - Ai A mi tambè em va passar una cosa semblant - va dir la Carme. Era un dia meravellòs, jo estava jugant amb la meva filla recent nascuda, la Marisa. En aquell instant de feliçitat, van arribar uns soldats a casa nostra i em van dir que jo devia deutes al poble i com no tenia més diners vaig haver de deixar a la Marisa amb en Domènec, (el meu home) a Budià. Se m'enduien cap a un camp de concentració, quan vaig tenir una oportunitat em vaig poder escapar del tren i vaig acabar aquí. En Marcel estava flipant. - Marisa!!!!? - Sí, es la meva filla. Va explicar la dona. De Budià, Marisa Garisa? En Marcel anava a explotar. - La coneixes? Es va extranyar la Carme.

-És la nostra mm-mare!!!!!! Va soltar el Marcel al mateix instant en que es s'ensorraba a la butaca més propera que hi tenía, i la Lluna va fer el mateix. - QUE!! va cridar la Carme. - Sou els meus nets?! - Sembla que sí. Va deixar anar la Lluna la mar de contenta. L'àvia va sortit corrents en direcció cap a la butaca on estava en Marcel i el va abraçar tota plorant. El mateix va fer repetidament amb la Lluna. Però el silenci el va interrompre una pregunta del Marcel: Però àvia, perquè mai has anat a buscar a la nostra mare?. Sense esperar cap segon la Carme va respondre: - Jo vaig anar als pocs dies de salvar-me. Vaig anar a la casa, on els hi havia deixat, però no estaven. Vaig preguntar a la gent del poble però ningú sabía respondre-m, així que vaig tornar aquí, pensant que estaven morts, que per la meva culpa els havien matat. -Va explicar soltant una llagrimeta- Però si sou els seus fills significa que està viva!! va saltar d'alegria.

- Lo cert és que... - va gemegar en Marcel- és que sí que està morta. Els pares van morir fa just cinc mesos ofegats al riu...

- Nooo... va esclatar a plorar la Carme desconsoladament. Més tard després d'aquella gran decepció els hi va estar explicant que aquell lloc on estaven era el paradís del món sencer. Els hi va mostrar un arbre de cada tipus de fruita i l'aigua del llac, que sabia a glòria. Ells ja s'havien oblidat de Budià, així que van decidir, que es quedarien a viure amb l'àvia que sempre havia viscut sola. Mai és tard per cuidar o ajudar a algú. Conte contat ja s'ha acabat.