El silenci d'un nen

Acostumar-me, això diu la mama amb llàgrimes als ulls mentre el metge se'n va de l'habitació que m'han deixat ja fa uns dies. Que què havia passat? Doncs no ho sé ben bé. Només recordo com estava a casa jugant amb les nines... i la resta és fosc; ara no em deixen parlar, diuen que no puc, però no entenc per què, si és una de les coses que més m'agraden.

La miro un altre cop, no sé què li passa i no puc preguntar-li, m'han dit que no puc fer-ho perquè no puc parlar; li poso la mà al braç per a cridar la seva atenció i suposo que la meva cara ja parla per la meva boca, perquè després d'uns segons m'explica el que passa.

-Ei, Hugo – Comença – Recordes que el metge ens acaba de dir que tenies una cosa a la gola? - Amb el cap li dic que si – Doncs, fill; això que t'ha dit pot tornar un altre cop, però ni hi ha per què. El que passa és que a causa d'aquesta cosa a la gola ja no podràs parlar mai més.

"Que no podré parlar mai més?". La mama continua explicant-me i no, no podré parlar més i mira que m'agrada molt fer-ho. Però m'ha dit que puc fer moltes altres coses, algunes no m'agraden, però d'altres si, com pintar i dibuixar.

"Me'n vull anar a casa" li escric a la mama en un full de paper, ella em mira i m'explica que no podem, que encara haig d'estar aquí un bon temps, però és que és molt avorrit; l'única cosa que he fet ha estat veure la tele, jugar amb ella i que els metges em portin a uns llocs amb màquines rares. Hi ha una infermera que és molt maca i sempre em fa riure, es diu Maia, però hi ha una altra que no m'agrada, sempre està amb mala cara i mai aconsegueixo fer-la riure, és molt dolenta, així que ara li miro malament si ella m'ho fa a mi.

Som a l'habitació, mirant la televisió i la Maia entra, ens saludem amb el nostre salut secret i m'asseu en la cadira de rodes.

-Avui tenim una sorpresa per a tu, campió; et portarem a un lloc nou – La miro intrigat, no sol ser una cosa que m'agradi, però avui sembla contenta així que me'n refio d'ella. – Seguirem la línia groga, què et sembla?

La línia groga? Aquesta sí que és nova, anem per la línia mentre la meva mare i la Maia parlen entre elles. Girem una última cantonada i una porta de vidre amb un arc de Sant Martí pintat ens porta a una sala molt gran amb un munt de nens. Hi ha alguns amb ulleres fosques, uns altres en les taules que juguen amb uns blocs; altres nens van en cadira de rodes; en si tots juguen entre ells i em fa moltíssima il·lusió ser aquí, per fi puc passar-m'ho bé.

-Molt bé, Hugo, aquesta tarda seràs aquí; però per a poder venir altres vegades has de seguir tres regles molt importants – Miro a la Maia i espero impacient per baixar-me de la cadira i anar a jugar amb els blocs i les pilotes – Primera norma, no pots fer mal a cap altre nen, per exemple, no pots tirar coses per l'aire perquè podries donar-li a algú, vols fer mal a algun nen? – Nego molt de pressa – Molt bé; segona norma; aquí n'hi ha altres nens que no poden fer coses i has de respectar a cadascun d'ells igual que ells respectaran que no puguis parlar. L'última norma és que t'ho has de passar... com t'ho has de passar, Hugo? – En un paper de la meva llibreta escric "GENIAL" molt ràpid perquè vull anar-me'n ja.

Així que em deixen lliure i corro per la sala després de fer-li una abraçada a la mama. Allà jugo amb els nens i les nenes, alguns no poden jugar als blocs perquè els hi falta un braç, però el més flipant és que aquests tenen un braç de robot i tenen superpoders perquè no els fa gens de mal.

Han passat dues setmanes i ahir va arribar una nena nova, té els ulls petits i el cabell molt llarg, es diu Aba; és molt maca i quan va arribar va intentar venir a jugar amb els blocs, em va agradar ajudar-la a col·locar-se amb la cadira de rodes perquè ella sola no podia. Ja ens hem començat a conèixer, a l'hospital ens han posat en habitacions paral·leles, així que amb la Maia present ens visitem per jugar. Li agrada molt el tres en ratlla, sempre em guanya; va haver d'ensenyar-me ella a jugar, la seva mare i la meva sempre ens deixen jugant i se'n van a parlar de coses d'adults, és a dir, coses avorrides.

Avui estic molt trist, han passat dos mesos més i ja puc anar-me'n a casa; encara que sé que he de tornar uns altres dies no vull anar-me'n sense l'Aba, és molt divertit estar amb ella, a la sala de jocs sempre anem plegats amb altres amics i no vull deixar de jugar amb ells, tampoc vull deixar de veure a la Maia, però no m'importa fer-ho amb la infermera ximple, em continua mirant malament; pot ser que hagi estat per alguna mala jugada que li vam fer.

L'Aba i jo hem fet una promesa abans d'anar-me'n; a mi no parlar no m'agrada i a ella no córrer tampoc, encara això, jo seré les seves cames per a jugar a futbol, a canvi, ella serà la meva veu per a comptar els meus somnis i desitjos. Per a això estan els amics, veritat?