Diuen que els bojos obrin camins que mes tard recorren els savis, que les persones boges son les
pitjors. Jo crec que estar bogo no és un defecte, és una qualitat. Però jo no estic boja.
Mentres corríem per un llarg túnel completament fosc, Anna sols podia pensar en això. Amb ella
estaven els seus amics Sergi i Manel, junt una vintena de xics i xiques. Tots corrien, perquè si
paraven, morien.
Anna anava al capdavant de tots. No aconseguia acostumar-se al desagradable so que feien els
joves quan, esgotats de tant córrer, es paraven i morien esclafats per un placa enorme de ferro.
Produïen un so semblant a quan xafes una tomaca. Mare meua. Cada vegada se li feia més difícil
contindre's les ganes de vomitar.
Llavors, al final del túnel va distingir un feix de llum, com si haguera una porta entre oberta. Al
principi li feien mal els ulls. Després de tanta foscor aquella llum li semblava com si fora el sol.
Tot just quan acabava d'arribar a la porta i es disposava a obrir-la, va sentir un udol que la deixà
gelada: era Sergi. Tot seguit es va donar la volta i va començar a córrer en direcció a on se sentia
com el xic cridava de dolor. Llavors Manel va obrir la porta i una resplendor encegadora va inundar
el túnel.
Anna es va quedar paralitzada. Una placa de ferro havia caigut sobre Sergi i li havia esclafat la
cama. La por es va apoderar de la xica al veure com no cessava d'eixir-li sang. Intentant mantindre
la calma, es va acostar cuidadosament al seu amic.
- Sergi, ¿em sents? - però el xic no va contesta - Sergi!!
Li costava creure que aquell xic fora el mateix Sergi guapo, atractiu i ple de vida que dies abans li
havia declarat el seu amor. Ara pareixia un xiquet menut quan li marmola sa mare, o un animalet
indefens davant d'un lleó famolenc.
- Anna amor meu deixam i vesten. Jo ja no puc salvar-me – Tenia que fer un gran esforç per
pronunciar cadascuna d'eixes paraules.
Anna es va inclinar cap avant i li va donar un bes. Es quedaren una estona disfrutant de l'últim
moment junts. Aleshores es va alçar i, amb un adéu, se'n va anar corrent doncs no volia que Sergi
vera com plorava.
Manel li estava aguardant en la porta. En eixe moment dos xics, un ros i un altre moreno, es va
apropar corrent.
- Nosaltres també hem sobreviscut a aquesta carnisseria. - va dir el moreno – Anem a creuar la porta
o ens quedem a vore si cau altra placa d'eixes?
Van creuar la porta. Estaven en lo alt d'una muntanya lo suficient alta per a veure el que tenien
davant. Un bosc molt frondós que arribava més allà de l'horitzó. Les fulles dels arbres eren de color
lila i el tronc de color verd.
- Descansarem una estona i després continuarem caminant – va dir Manel.
Es van a acostar tots a l'ombra d'un arbre. Mentre que tots estaven dormint, Anna encara continuava
YOU ARE READING
Diuen que els bojos obrin camins que mes tard recorren els savis.
AdventureAnna es troba en un món estrany. La majoria dels seus amics són morts, i potser ella també. Inclús així, el mes inquietant de tot és que no recorda com a arribat fins ací.
