Acabat el dia laboral, l'individu caminava seguint la línia portuària. Barret al cap, el cap acotxat, ignorava el crepuscle que els turistes admiraven soltant exclamacions , lliures de qualsevol pudor. "Beautiful!", deien ells. "Wonderful!", senyalava un home ros i ruboritzat per l'exposició a la bellesa del crepuscle i la força dels raigs V. Ell es limitava a desviar la mirada i centrar-se en el seu objectiu: la parada del metro que el deixaria a tres carrers del seu pis, on penjaria el seu barret i el seu abric a la seva butaca (única herència del seu pare que ell utilitzava) on, assegut més que còmodament, hi soparia i hi dormiria, fins despertar-se el dia següent amb mal a l'espatlla, però estimulat a repetir el procés. En tenia tot massa planificat com per donar-se al luxe de mirar la posta del sol. Per més Wonderful que fos.
Quan ja era a punt d'arribar (només li calia ficar el peu sobre el primer dels esglaons), però, una bufada particularment forta del vent va fer que el seu capell marró-gastat volés del seu cap fins caure suaument al tranquil mantell marítim. El personatge maleí Boreas, els seus germans i la mare que els va parir inconvenients i s'agenollà a la vora del mar, tot calculant quant hauria d'estirar el braç per recuperar la seva prenda. Bufà, frustrat, en adonar-se que feia curt.
A la seva ment, la frustració donà lloc a l'angoixa. Veure com ballava el seu barret al ritme de passo doble de la marea en lloc d'ésser parat al seu cap li resultava torturant. Pujava i baixava hipnòticament, com cridant-lo; "tira-t'hi tu també!", deia. I, de fet, cogità l'idea. Tot el que havia planificat per aquell dia havia sigut desfet pel vent com un dent de lleó. I ara? Per què seguir la caminada fins la parada del metro que el deixaria tres carrers de casa seva si en aquesta ultima no podria depositar el seu barret a la seva butaca (que abans va pertànyer al seu pare) amb el seu abric? La seva feina no era gratificant, menys ho era la seva relació familiar i segurament pitjor li aniria una relació sentimental si en tingués una. No era religiós, ni tampoc trobava cap lògica a l'etern retorn Nietzschià. Ningú no el trobaria a faltar. Ningú. Doncs, per què no acceptar la invitació i ballar amb el seu capell en l'oblit salini?
Pujà la mirada com qui reuneix el valor necessari per tirar-se de d'un pont, lligat de les cames per un cordell de goma. Entremig les parpelles, però, penetrà als seus ulls una forta lluminositat que l'encegà per un parell de segons. Un cop acostumats els seus ulls, ell va veure, per primer cop en molts anys la brillantor de l'ocàs. Era al final, l'astre no passava d'una aura que entornava la muntanya, a la llunyania, però el conjunt de taques multi cromàtiques en que s'havia convertit el cel va ser prou per hipnotitzar-lo amb més profunditat que no pas el ball del capell marró-desgastat, vella prenda que allí romandria, oblidada pel seu amo qui, a partir d'aquell moment, va afegir a la seva ja no tan restringida rutina l'aturar-se a vora mar per exclamar "Beautiful" o "Wonderful" en celebració d'un crepuscle més.
