SOLAMENT JUGAVA

Quan va obrir la porta del carrer i va veure al Marc Milà al replà, la Mercè va relacionar-lo amb complicacions.

A esquenes de la mare, la festa es feia més sorollosa, una vintena de nens corrien pels passadissos de la casa. El Marc va dir:

-Bona tarda, senyora Montes.

Tenia set anys i era aquell nen exemplar que mai es posaria en problemes ni baralles: educat, net, tranquil, cortès... però també impopular. La seva impopularitat era tal que procuraven apartar-lo de tot tipus d'activitats. Va perdre al seu pare fa pocs anys, ara era un nen fred. Encara que el seu permanent somriure ho amagués. Portava un impermeable nou, i unes sabates brillants i el seu cabell era castany gairebé negre i pentinat curosament cap enrere. A la Mercè li van agafar esgarrifances.

El Marc portava un regal, la Mercè va retrocedir i el Marc va avançar fins al rebedor. De sobte una porta es va obrir de bat a bat i va sortir el Robert, el nen que feia anys aquella tarda humida i fosca. Va dir el que la Mercè estava segura que diria:

-Jo no l'he invitat!

-És igual, Robert...

-Moltes felicitats, Robert – va dir el Marc mentre li acostava el paquet.

-Però mama...

Al cap d'una estona entre un silenci incòmode, el Robert va pensar que una persona més no molestaria i va deixar al Marc passar a la sala d'estar on hi havia una gran pila de regals.

Mentre la mare anava obrint la porta a altres famílies, un nen pigat i grassonet va plantejar de jugar a fet i amagar. Tots els nens i nenes fan afirmar amb una colla de crits. El Marc estava molt content, poques vegades el deixaven jugar perquè sempre el marginaven. Es van posar tots a córrer, un a les cortines, l'altre sota la taula, rere el sofà una parell més...

Després d'un quart d'hora, quan el joc va acabar eren el doble de criatures.

-Uf!

Tots estaven esgotats.

-Assassinat! Juguem al Assassinat!

La Mercè va intentar acumular bones raons per a que no juguessin al assassinat. Però no va actuar de pressa, tots ja corrien escales amunt i avall. Dos nens van entrar a la cuina, en direcció a la porta del jardí; però es van parar quan van veure a la Mercè.

-A fora no! El jardí està ple de fang. Avui toca jugar dins de casa. –va dir amb un to càlid.

Els nens es van allunyar. La Mercè va sentir passes sobre el seu cap. Hi va haver un llunyà cop de portes. Es van apagar els llums. El Robert va aparèixer de sobte a la cuina amb els seu amic pigat. El Marc es va creuar amb ells de camí a les escales. Quan va desaparèixer, els dos nens es van ajuntar més per a conspirar. Després el Robert va anar corrent fins a la seva mare:

-Mama, et fa res que tanquem la porta?

No va esperar resposta, sinó que la va tancar tranquil·lament i la va deixar presonera. La mare va comprendre que si la tornava a obrir un grup de crits es tornarien en contra seva.

De l'escala va arribar un gran cop. Es va repetir. "Sí, deuen haver tancat a algú en alguna habitació. Com sempre... el Marc!"

En aquell moment es va sentir un crit que gelava la sang. Es sentia una altra vegada passes baixant de les escales. Es van encendre totes les llums de la casa. Tots cridaven a tots. A qui han assassinat? Qui era la víctima?

Es va alleujar al saber que no era el Marc, era la Maria. No calia patir. Nens i nenes van sortir dels seus amagatalls. Ara ja era de nit. A través d'un murmuri de veus va sentir com les claus del Toni entraven al pany de casa.