No puc dir-te que no puc viure sense tu, perquè d'això ja fa cinc anys i encara segueixo viva. Però sí que puc dir que jo i tots et trobem molt a faltar, com tothom diu, ens vigiles des del cel i bla bla bla... Cada dia em pregunto que si hi ha un Déu, per què se't va emportar a tu? Per què s'emporta sempre a les millors persones? A tothom li arriba l'hora, però a tu encara no et tocava. I he deixat de creure. Com puc creure en alguna cosa, si aquesta m'ha robat una part de la meva vida?
Que sàpigues que encara que hagis marxat de les nostres vides, encara que no et vegi, se que estas al meu costat.
No recordo gaires coses de tu, oncle, però et puc assegurar que et tinc molt present. I quan veig la teva cara a les fotografies, recordo antics moments passats al teu cantó, i no puc evitar a la llàgrima que em cau per la galta. I ara també, escric això amb més d'una, però no de tristor (o més ben dit no tant), ploro al pensar tot el que han canviat les coses des de que vas marxar, en sentir que amb tu, tota la meva vida seria molt diferent, i començo a pensar... L'àvia, en Gerard, el papa... Tota la gent que ha canviat tant i tant després de la tragèdia, però no et preocupis per això, el temps passa, i amb els dies les coses es van posant al seu lloc. Eres, ets i seràs sempre com un pare per a mi. Recordo el que em deies sempre, que si la visa em dona la esquena, li he de tocar el cul, i quan ella es giri per mirar el que estic fent, li he d'ensenyar el meu bonic i únic somriure, per demostrar-li que passi el que passi sóc forta, que si no somrius a la vida, ella a tu tampoc i que hem d'entendre que després de la pluja, sempre surt l'Arc de Sant Martí.
Ara ja ets un àngel que ens mira des d'allà dalt, i tot i que no estiguis amb nosaltres, la teva essència sempre seguirà viva. A fi de comptes, tots naixem per algun dia morir.
