– Profe! No he fet els deures perquè no em funcionava l'ordinador, t'ho juro!
Avui, el primer que he sentit en creuar la porta de la classe de l'institut on treballo, ha sigut aquesta frase. És ben bé que avui en dia els joves ja no saluden el professor en entrar... et cusen a excuses i t'expliquen la vida, justificant la raó per la qual no els ha donat la gana de fer la feina que els has posat. Quan era més jove i anava a l'institut, no m'imaginava el que podria arribar a ser, ensenyar. Ara entenc els pobres professors que arribaven a classe amb aquelles cares llargues, intentant fer un somriure forçat. També admiro aquells altres que venien amb tota l'energia del món a lluitar contra els alumnes d'aquestes edats, en les quals un es vol fer el rebel.
Tot i així, avui m'he sentit contenta, i he afrontat l'excusa amb intel·ligència per no barallar-m'hi massa. Li he explicat a l'alumne que li deixaria un dia més per fer-ho i li he aconsellat, seguint l'exemple dels meus antics professors, que anés a casa d'un amic que tingués ordinador a fer-los, els deures. En sentir això, immediatament ha deixat de fer aquella cara que posen tots els alumnes quan esperen que et creguis la mentida que t'estan dient, i se n'ha anat cap al seu lloc, alleujat.
Quan he acabat de col·locar les meves coses, he demanat silenci i he començat a passar llista, com és habitual. Mentre anava dient noms, els alumnes anaven responent i , com sempre, n'hi ha algun que ha volgut fer la típica gracieta dient alguna de les seves ximpleries... Mare meva, ni les brometes aquestes evolucionen, són les mateixes de quan jo estudiava. No les farien si sabessin que molts dels seus pares les feien quan tenien la seva edat.
La classe va transcórrer amb tranquil·litat, encara que em queixés dels alumnes tampoc es portaven tan malament, no eren gaire diferents als alumnes d'abans, els professors solem ser molt exagerats... En el fons havia tingut sort amb el grup, una bona amiga meva, la professora de socials, havia estat més desafortunada, li havia tocat un grup impossible, d'aquells que, si tens sort, et toquen només un parell de vegades a la vida.
Però després va arribar aquell moment de decepció i alleujament a la vegada, quan s'acaba la classe. El soroll del timbre va ressonar per tot l'institut anunciant el final de l'hora. Em vaig quedar amb la paraula a la boca i, al principi, vaig pensar que ja era hora que acabés la classe, estava cansada i tenia ganes de descansar una mica les orelles, sense tant de soroll. Per altra banda, em va envair aquell sentiment que tot professor sent alguna vegada a la vida, aquella sensació de decepció quan els alumnes abandonen la classe immediatament per sortir al pati, sense acomiadar-se, i passen pel teu costat sense ni mirar-te, com si el timbre fos un botó que "apaga" el professor quan sona. Vaig sortir de l'aula darrere els alumnes tancant la porta amb clau, i em vaig dirigir a la sala de professors caminant i mirant pensativa al meu voltant.
Tots els nois i noies que em rodejaven eren el meu dia a dia, i, tot i que és dur, m'agrada molt la meva feina. Arribar a casa i sentir-te satisfet, perquè saps que algun dia, aquells adolescents bojos es convertiran en persones madures i sabràs que tu els hauràs ensenyat alguna cosa.
