Màscares

Capítol 2. Muphrid

Muphrid

El dolor l'havia deixat estabornit i els seus pensaments no fluïen com ho feien de costum. No podia pensar en el que havia passat aquella última hora que li havia semblat eterna.

Caminava a pas lent cap a la seva habitació. Al no passar mai per aquells passadissos de pedra, un altre dia hagués observat cada racó, esglaó i detall però aquest cop mirava el terra deixant la ment en blanc. Intentava no pensar en el dolor que li produïa la esquena i el rostre.

Anava amb la camisa feta miques, ensenyant les ferides que li havia produït el càstig. Un càstig que tothom que l'hagués vist podia intuir. La gent se'l mirava però no li dirigia cap paraula, com de costum. David notava totes les mirades, quan passava per el costat de la gent aquests callaven i en el moment que creien que David ja era prou lluny per sentir-los, xiuxiuejaven sobre ell. David els sentia, els sentia però no escoltava. No mereixia fer l'esforç.

La seva cambra era petita i fosca, separada de totes les altres. Des de la finestra podia observar la plaça central de la fortalesa amb l'estàtua del seu difunt germà al centre. L'estàtua de Cail el gran.

L'habitació era confortable, un llit, un armari, una petita taula construïda per ell mateix i un lavabo complert. La porta era de ferro amb una finestreta per poder ser vigilat. La cambra era un lloc on podia relaxar-se, un lloc on podia estar sol. Alissa, la seva mare, havia aconseguit que David tingués la capacitat de tancar des de dintre la seva cambra si creia que era necessari. La resta de cambres podien ser obertes sempre per qualsevol persona, eren normes del rei. No volia que s'hi amagués res ni ningú, no li agradaven els secrets.

David al arribar davant de la porta corredissa de ferro es va sentí alleujat. Va sentir la mateixa sensació que havia sentit minuts abans quan els cops de fuet havien cedit. Havia passat per davant de molta gent que li havien dirigit algunes paraules de menyspreu.

Va obrir la porta i va entrar a la seva habitació. Va aixecar el cap per primer cop des de el moment que havia sortit del despatx d'Argos. Muphrid l'esperava sobre l'ampit de la finestra que donava a la plaça. David al veure'l va fingir un somriure i l'ocell es va sentir més feliç.

Muphrid era un aguilot de collar negre. David pensava que aquest nom no l'esqueia doncs era d'un color entre el roig i el bronze. Era majestuós. Tenia una expressió severa que podia variar en certs moments. Havia sigut un dels únics amics de David al llarg de la seva vida. L'havia fet companyia des de que David era molt petit. L'anava a veure cada dia sense excepció.

Com l'ocell no tenia cap nom, David l'havia anomenat Muphrid. Ara que tenia setze anys trobava que era un nom absurd sense sentit però ja era el nom del seu amic que l'havia fet companyia en els molts mals moments i en els pocs de bons.

-Hola bonic –digué David mentre acariciava les seves humides plomes.

L'ocell li va tornar la salutació acariciant-li el tors amb el cap emplomallat.

David tenia el costum de parlar amb l'aligot, sabia perfectament que no l'entenia però tot i així ho feia. L'ajudava a aclarir els seus pensaments. Aquell dia no ho va fer. Quan David era un infant havia desitjat amb tota la seva ànima que Muphrid pogués parlar. Ara que ja era més gran sabia que els animals no parlaven i havia perdut aquesta il·lusió infantil.

David es va asseure al seu llit. Mirava fixament Muphrid. En el fons l'envejava. El seu amic era independent, podia volar lliurament. És el que volia fer realment David, decidir ell que fer i on anar. Es sentia com una au en una gàbia, la gàbia eren els alts murs de la fortalesa.

Tot i que el dolor havia disminuït considerablement, les ferides encara li coïen i per aquesta raó va començar a distreure la seva ment. A distreure la seva ment recordant.