Màscares

Capítol 1. L'un de bru i l'altre verd

L'un de bru i l'altre verd

L'un de bru i l'altre verd, els ulls de David observaven per primera vergada més enllà dels alts murs que protegien la fortalesa. Mirava i no entenia. Tot allò era molt diferent a com havia cregut que era el món exterior.

Un sentiment de decepció va recórrer el seu cos. Ell esperava trobar-se amb muntanyes, rius, mars, llacs, valls; tot ple de colors vius. La realitat no era aquesta. El món exterior estava compost de colors foscos que li provocaven sentiments de tristesa.

A la llunyania es podien veure les muntanyes, fosques i àrides. Però l'atenció de David estava totalment submergida en la gran plaga. Estava desconcertat, el lloc que ocupava la gran plaga era molt més gran del que mai hauria pogut imaginar. David sabia molt poc d'aquesta. No era un tema que se'n parlés gaire a la fortalesa. El que l'havien explicat era que es tractava d'una espècie de simis no tan desenvolupats com els humans. Baixos, fluixos, peluts, indefensos, babaus, repulsius, en conclusió pitjors. Ell sempre els rectificava, pensava que no eren pitjors sinó diferents. Va aprendre ràpid a no mostrar aquesta opinió en públic, no era benvolguda per els seus veïns de la fortalesa.

La gent del castell, anomenats Predilectes, tenien una personalitat comuna. Tots seguien antics estàndards que els hi robaven bona part de la identitat.

El lloc que ocupava la gran plaga era anomenat com la gran ciutat. El que David veia es podria resumir en fum, barraques i tristesa. Molta més tristesa de la que podien provocar les àrides muntanyes i la manca de verd.

Un segon sentiment va recórrer el seu cos, emoció. Al mirar més a prop, quan la proximitat li va permetre distingir a persones. Al principi en va veure una, dos, tres però a mesura que es fixava en va veure més i més. Fins l'instant en que va descobrir que tots aquells punts que havia vist movent-se abans també eren persones, bé persones no, infrahumans, membres de la gran plaga. Però el que ell veia des d'allà dalt eren persones. Persones com David, Alissa o Edgar. No entenia res, tota la vida havia pensat que eren una espècie de simis baixos, fluixos, peluts, indefensos, babaus i repulsius. El que veia ara era completament diferent o més ben dit igual a ell i a totes les persones que fins ara havia conegut. Es sentia enganyat i força decebut.

Amb mirada reflexiva va seguir buscant les muntanyes verdes, els rius purs, els grans mars i les boniques valls.

En girar-se per mirar cap un altre costat va veure el que li feia més por veure en aquell moment, un soldat. Mirava a David amb cara severa.

David respectava aquells homes durs amb uniformes rojos, línies negres i varies insígnies. Eren els únics que observaven i sortien a l'exterior si el rei així ho volia.

Pensava que segurament seria el primer menor en veure el món exterior en anys i això el feia sentir orgullós, però en aquell moment tenia més por de les conseqüències que tindria aquella desobediència de la llei.

Aquell matí s'havia despertat decidit a portar a la pràctica el que havia estat desitjant des de feia tant temps. Havia aprofitat el canvi de torn dels soldats a la hora del dinar per pujar les escales que conduïen al terrat des d'on aquests vigilaven la gran plaga. Ell ja tenia previst que el soldat que li tocava vigilar arribaria però li va semblar poca estona per observar tot un món.

David va fer un últim cop d'ull al paisatge i el soldat el va agafar durament per el braç. David no es resistí.

Ni el soldat ni David es van dedicar cap paraula. Es dirigien a pas ràpid en direcció el despatx del rei, Argos, el pare de David. Només van baixar un pis, el gran despatx d'Argos també es trobava a la part alta del palau. El passeig fins a on es trobava el seu pare li va semblar molt més llarg del que realment va ser, anava pensant excuses o justificacions. Tenia tantes preguntes a fer. Per un moment va pensar que hauria de ser ell el que hauria d'estar enfadat. Enfadat perquè l'havien mentit sobre el món exterior, enfadat perquè no li podien amagar la realitat. Ja tenia setze anys, ja era prou gran per acceptar la cruesa del món real.