Debilitat

Quan ja carregava vuitanta-tres anys d'experiència, em trobava per primer cop en una petita consulta de parets blanques, amb una taula al mig, dues cadires a banda i banda, i un parell de quadres i fotografies.

Si en aquell moment hagués tingut vint anys, m'hagués preocupat amb el temps d'espera de doctor. Però no ho vaig fer, no tenia vint anys.

De cop i volt, allunyant-me dels meus pensaments, una dona de cabells i ulls foscos obrí la blanca porta. Portava el que suposava que era un informe a les seves mans. Em saludà amb un petit cop de cap mentre s'asseia a la butaca de pell blanca.

Per la manera com em mirava no esperava bones notícies:

-Sento comentar-li que pateix un càncer d'estomac. Però no es preocupi, té diferents possibilitats, no fer res i tindre un any més de bona vida, fer radioteràpia o quimioteràpia, o operar-se amb un cinc per cent de probabilitats de sobreviure per la seva avançada edat. L'operació...

La dona seguia parlant però jo havia desconnectat a partir del cinc per cent. Cinc per cent de probabilitats de viure i noranta-cinc per cent de que això no fos així. Què escolliria? No volia passar-me els meus últims anys amb quimioteràpia o radioteràpia, tenia vuitanta-tres anys, potser ja era hora d'anar-me'n a l'altre món. I aleshores al meu pensament va aparèixer una imatge, la d'ell.

MASSES ANYS ENDARRERE

Em trobava davant de la seva porta, la porta d'en Jack. Un any ja, un any junts. Per fi, després de deu minuts quieta, em vaig decidir a picar la gran porta de fusta. Cinc minuts després va aparèixer darrere en Jack, portava un lliri blanc a les seves mans. Sense dir res, em va donar el lliri i ens vam posar a caminar cap a la platja. Finalment, en arribà, va deixar anar un sospir i va començar a parlar:

-No tinc ganes de fer això... t'estimo molt, i m'alegro d'estar al teu costat, però... haig d'anar-me'n... no hi ha manera fàcil de dir això... m'envien a la guerra... a la Guerra Civil.

No tenia forces per pronunciar ni un mot. Uns segons més tard una llàgrima començava a rodolar per la meva galta envermellida. Sense deixar-me plorar més, en Jack em va donar aquell petó que sempre em feia sentir focs artificials, però aquesta vegada només volia seguir, sabia que quan ens separéssim tot a hauria acabat.

MASSES ANYS ENDAVANT

Aquest havia sigut el nostre adéu. No podia morir sense una última conversació. Decidís el que decidís tenia que trobar-lo. Parla amb...

-Ehem- una veu em va treure del meu pensament. Es veritat, havia deixat parlant sola a la doctora, ràpidament vaig moure el cap, vaig agafar a jaqueta i vaig dir-li:

-Ja l'avisaré quan em decideixi, perdoni... però haig de marxar- i me'n vaig anar tant ràpid com les meves cames, ja desgastades, m'ho van permetre; tancant la porta blanca darrere meu.

En arribà a casa em vaig posar a remenar una capsa plena de pols que contenia la meva suposada "història d'amor", abandonada. En llegir l'última carta que m'havia enviat, dels meus ulls arrugats va sorgir la mateixa llàgrima que va caure aquell últim dia al seu costat. Llàgrima de desesperació, de desconsol. Més tard, després de repassar cada un dels nostres records vaig trobar la última direcció que m'havia enviat. Avinguda Morgen, 26. I em va sorprendre que estigues just a dos carrers de casa meva. I sense pensar-m'ho dues vegades el meu cos va començar a córrer com ho faria una joveneta de vint anys. Estava atemorida, però necessitava trobar-lo

Em decidia a picar una porta de ferro, mig desgastada, cinc minuts més tard. Per desgracia, no veia cap rastre del que havia sigut en Jack, i l'home que m'obrí la porta era massa jove com per ser el meu antic amant. El jove va mantenir conversa amb mi preguntant-me pel antic propietari; però jo mai havia sigut de parlar de les meves histories personal i li digué que eren qüestions de feina, sabent que això no era veritat. Però gracies a deu la visita no va ser en va; el home amablement em va donar la direcció de l'antic propietari. El Carrer Jason. L'home es va donar compte del petit somriure que m'havia aparegut a la cara al escoltar una nova possibilitat de retrobar-me amb en Jack, i mentre li deia adéu, a la seva cara es dibuixava una sensació de satisfacció.

Dues hores i dos autobusos més tard, passejava per el anomenat carrer Jason en busca d'una bústia amb el seu nom. Al final, després de revisar mitja dotzena de cases resultà que aquesta recerca bústia per bústia no em feia falta. L'estava veient des de l'altre vorera com tallava, amb certa dificultat, la gespa. No em costava massa reconeixe'l , seguia desprenent aquell foc interior i aquelles ganes de viure de sempre. Les meves comissures començaven a mostrar un somriure, l'havia trobat. Fins que de cop i volta, el meu cor saturà. Una dona de cabells blancs i pell pàlida sortia de la mateixa casa i besava en Jack, el meu Jack, el no tant meu Jack.

A partir d'aquell moment, després d'haver vist aquesta visió inesperada, vaig desplomar-me a terra. L'últim que vaig sentir van ser unes passes que sonaven cada uns segons i cada cop més fortes, algú corria cap a mi. Però aquest soroll va anar desapareixent al cap d'uns segons i abans que em dones conte veia una imatge d'en Jack, semblava una il·lusió, però no, era ell. 

I aquella ocasió va ser la última en que els seus llavis rosaren els meus, i aquells focs artificials que havia sentit uns anys endarrere es tornaren a encendre, per després apagar-se... per sempre.