Una nit d'encís

Aquell vespre havia de ser especial, perquè a l'Auditori de París es duria a terme la interpretació musical més esperada de la temporada. Hi acudiria, sens dubte, mitja aristocràcia francesa i qualsevol altre melòman adinerat, i tot només per presenciar l'actuació de dos únics i solitaris músics. Únics i solitaris, però en possessió d'un talent excepcional que des de sempre els havia permès brillar com veritables estrelles del món de l'espectacle. Per un costat, Monsieur Favre, al piano; i per l'altre, la seductora veu de Juliette de Meaux. Juliette. Quin encant! El seu talent musical i la seva gràcia commovia la ciutat sencera; i probablement, a aquelles alçades, el seu rostre d'àngel ja hauria volat mil vegades per les portades de la premsa francesa. Tot eren èxits aclaparadors, i aquell vespre no seria altra cosa.

Com és d'esperar, uns artistes tan increïbles havien de tocar en sales igual d'increïbles. I francament, l'auditori en qüestió ho era, perquè era elegant i grandiós; era luxós. Les parets eren totes revestides de pintures barroques i exquisides, i del sostre, ple de figures d'àngels i de núvols divins, penjaven làmpades amb moltíssims cristallets que refulgien. Els seients eren vermells i de vellut, i tots ells, a poc a poc, van anar omplint-se de dames i cavallers tan elegants com la sala mateixa.

Un cop tothom va ser ben col·locat, la parella de músics va sortir per la porteta lateral i va caminar cap endavant, entre crits d'admiració i una forta ovació. Van saludar. Van girar-se. Favre va asseure's envers el piano, i Juliette va somriure de cara al públic. Realment feien goig, tots dos. El pianista duia vestit i llacet, i portava, com sempre, una bona barba i uns cabells voluminosos; i la jove Juliette, que era el veritable àngel de l'ocasió, somreia i entendria l'ànima de les persones. Era preciosa. Tenia uns cabells foscos que se li rinxolaven una mica i li queien per les espatlles i el pit; i a sobre hi lluïa un barret d'època, de seda negra, decorat amb una flor ben roja. El vestit que portava també era molt negre, i li marcava les corbes del seu cos en un atreviment deliciosament lasciu.

Era més aviat baixeta i prima i tenia els ulls molt, molt blaus. Eren safirs, veritables safirs que brillaven plens de gràcia i d'intel·ligència. I la pell, que era molt blanca i fina, se li rosava a les galtes. Tot plegat, doncs, constituïa una barreja de colors que envoltava la seva figura delicada i acreixia encara més la seva bellesa. Els llavis pintats i la flor eren ben rojos de sang; els ulls, ben freds, com el gel; la pell era de marbre; i els cabells i la roba eren la negra nit sobre la qual reposava la seva imatge extraordinària. Juliette, Juliette. Ai, Juliette.

La gent va començar a callar i ambdós artistes van intercanviar mirades. La jove estava de cara el públic, dempeus, i tenia el piano al darrere. Els dos van somriure una vegada més i van començar. I amb què començaven? La Diva de l'Empire, una peça seductora i molt viva. La va composar un d'aquells bohemis francesos de principis de segle, el qual, amb cançons com aquestes, havia aconseguit retratar l'esperit dels cabarets de la nit. Era una música atrevida i sensual, i sovint interpretada per dones provocatives, de talons i llavis pintats.

D'una manera semblant, però amb un estil i una personalitat inigualables, la senyoreta de Meaux començava a dibuixar una primera melodia sobre l'acompanyament del piano. A la fi, la seva veu dolça i el seu accent francès tan marcat eixia del seu somriure i arribava al públic, que se'n delectava enormement. Però Juliette no només havia de cantar, perquè, a més a més, calia que es mogués d'una manera molt concreta i que fes una exhibició gairebé teatral. Mentre es passejava per l'escenari amb un somriure picant i desafiador, ara s'apujava la faldilla i ensenyava una cuixa; i ara es treia el barret i reia amb delícia. I tot ho feia amb aquella gràcia tan seva, i amb aquells moviments fluids que la feien encantadora...

Juliette, Juliette. Ai, senyoreta Juliette. Que n'eres, de bella, estimada meva!, i que bona persona. N'eres tant, de meravellosa, que vas aconseguir enamorar l'humil narrador d'aquesta història. Perquè jo me l'estimava molt, la Juliette..., malgrat, és clar, no l'arribés a conèixer. Al cap i a la fi, només ha existit al cervell d'un jove que escriu i, en tot cas, dins del paper que algú sosté ara mateix. Però això no significa res!, perquè estigués on estigués, o existís al món que fos, la veu de Juliette m'encongia el cor i em feia sentir feliç.