Gener. Tot va començar al gener. No podia més, no podia més portar aquest estres asobre. Vaig agafar les tisores, vaig pensar "que estas fent?" i vaig contestarme "lo que havia de fer fa mesos", i em vaig tallar, al principi, s'em va fer extrany i vaig començar a plorar, vaig tornar-m'he a tallar fins que despres de rato va sortir, va sortir part del patiment que tenia dins meu acompanyat per liquid vermell.
Em vaig sentar al terra i vaig tornar a plorar, no podia parar, cada gota que sortia cada gota més depressió tenia. Vaig veure la ferida estaba seca, em vaig posar unes gases i la munyequera, la munyequera que sempre anava amb mi ens tots moments i ara començaria un moment que no se si em marcaria la meva vida per sempre. Vaig anar al institut, era matí i ademes feia tard, em tocava català amb la meva tutora i quan em va veure entrar a classe ja va veure que algo fort havia fet.
Quan va acabar la classe em va demanar que em quedes amb ella. Em va preguntar "Que has fet?" i jo li vaig respondre "Res", no em va creure i m'ho va tornar a preguntar, em va mirar fixament als ulls i m'ho va tornar a preguntar per tercera i no vaig resistir més i em vaig treure la munyequera i vaig començar a plorar, tanta depressió dins ja no em va deixar amagar els meus sentiments i fer veure a la gent que era forta i que lo que em deien no m'importava. Es va seure al meu costat i em va agafar el braç, jo encara plorant, em va començar a mirar la ferida. De cop, no vaig notar els seus dits i vaig sentir la porta tancar-se, s'havia anat. Quan va tornar jo encara estava plorant, em va tornar a agafar el braç i em va dir "Ei, tranquilitzat val? T'ho vaig a curar." i em va a començar a curar-m'he la ferida, la vaig mirar, m'estava picant molt, ella ho sabia i m'anava acariciant. Va acabar i em va dir la frase que no volia sentir "Has d'anar al hospital.", la vaig mirar i li vaig respondre rapidament "No.", em va mirar, i em va dir "Jo t'acompanyo".
