Vam baixar a secretaria, i ella em va donar un paper com a permis de que m'anava a casa, i despres va dir a un professor de guardia que tenia un recado important i s'en tenia que anar.
Vam anar al seu cotxe que estava a la cantonada del institut, jo m'anava a possar darrere pero ella em va dir "Emma, possat davant", li vaig mirar als ulls, va asentir i li vaig fer cas.
Quan ja estavem al cotxe anant cap a l'hospital...
-Emma, per que ho has fet?
No podia, no podia contestar aquella pregunta, vaig començar altre vegada a plorar, pero li tenia que dir lo que em passava, ella sabia que no nomes era depressió, sabia que passava algo més.
-Emma, escolta'm, tard o d'hora m'enterare, que ha passat?
I vaig dirli, ella va ser la primera persona que es va enterar de lo que em pasava.
-Estic embarassada.
Em va mirar, i em va preguntar:
-Desde quan ho saps?
-Tres setmanes.
-Has anat al metge?
No vaig contestar.
-Emma, mira'm, confia amb mi, val?
-No he anat al metge.
Ja haviem arribat al hospital, vam aparcar i em va dir:
-Anem Emma, que et mirin el braç i la panxa.
I vam sortir del cotxe saben de que alla dins em cambiaria la vida.
