La mort és un tema poc comú, es tingui l'edat que es tingui. Però és un tema inevitable el qual ens persegueix al llarg de la nostra vida. Quan voldríem morir, nosaltres? Quan siguem vells, quan estiguem avorrits de viure? O mentre siguem joves, per tal de no veure’ns envoltats de febleses i dolors, perquè ens recordin bells, àgils, vius?
La resposta és simple, no volem morir. Al llarg de la història, els humans hem creat, imaginat, grans vies de fugida. Hem somiat amb un món on som immortals i no envellim, on la mort passa a ser un mite, com ho és la vida en realitat.
Però tots sabem que morirem algun dia, i no valorem el temps que ens queda realment, per ignorància o per por. La mort, doncs, és un tema “TABÚ".
Quan vaig ser conscient, però, del que realment significava viure, ja era massa tard. Ho havia perdut tot, havia mort. I és que, tot el que tenim, tot el que pensem que serà etern, ho podem perdre en el que dura un segon, perquè allò que més temem, ens ho pot treure tot amb un sol moviment.
Quan vaig obrir els ulls per primer cop, era a l’hospital. La família hi estava reunida. El motiu? Jo. És increïble com una mateixa escena pot produir uns sentiments tan contraris. Com la mateixa escena viscuda en el naixement pot ser l’última en la mort. I jo, allà, ho observava tot de manera quasi omnipresent, intentant comprendre el que jo ja sabia i no volia admetre, que acabava de morir.
Què fas ara que has mort? Ningú en vida ens ensenya què hem de fer després de la mort. Ens preparem per afrontar la vida i afrontar la mort, però no pas a superar-la. Hem d’avançar, sí, però com? Cap a on?
I ara observo la meva família, plorant per mi, retorçant-se de dolor per la pèrdua d’una persona que estimaven i valoraven com ningú ho havia fet.
I jo intento plorar també, sense aconseguir-ho. No puc veure més aquella família destrossada per la mort i enterrada per la tristesa, el dolor i la ja persistent enyorança. I giro el cap en un intent de ignorar aquell moment, mentre miro per la finestra i observo des de la Mútua, on el meu cos encara viu havia estat ingressat feia temps. Observo el carrer i observo Vallparadís.
Però l’únic que vull és veure aquella persona per última vegada. Aquella persona que més estimo i he estimat, aquella a qui vaig entregar la vida abans de morir. El meu amor, la meva esperança, el meu últim adéu.
I amb aquest desig una boira m’envolta completament, elevant-me d’aquella habitació i de l’edifici. Tot es torna borrós, fosc i fred. Però deixo de donar-li importància a tot el que m’envolta quan me n’adono d’on m’ha portat aquella boira. Just davant d’aquella persona. Aquesta, es mante repenjada sobre un arbre que m’és molt familiar. Té els ulls vermells i irritats de plorar. Em mantinc observant aquella persona durant una estona fins a poder dir-li aquell adéu que algú està esperant, algú que, dit d’alguna manera, em farà arribar a l’altra banda.
Una imatge però, em frena d’avançar. Un gravat en aquell arbre que ara ja recordo. Estem a Vallparadís, en un dels molts trams d’herba i bosc. Però aquest és important per mi, per als dos. És un record, una frase, del nostre amor. És exactament el meu adéu:
“Un somriure, una abraçada, un petó; una mirada, un t’estimo i un per sempre...”
Una simple frase gravada en un petit arbre, un llegat que quedarà eternament, com allò que sentíem els dos i que jo podré seguir sentint eternament.
-----------------------------------------------------
Bones festes ;)
Felices fiestas :)
