Cartas de Venus

La última carta

Voy a empezar, por una "última carta" hacia alguien de quien quise despedirme y no pude por el hecho de que ya estaba dentro de mi. Sí, lo sé, todo comienza por una primera vez, una primera carta, una primera canción... pero esto, señores, comienza por una última carta. La hice en valenciano y consta de tres partes:

L'ultima carta(I)

És l'enésima volta que intente escrivirte per última vegada, pero tinc que fer-ho, o no. ¡Ja no sé ni qué tinc que fer! De nou, l'estiu ha tornat pero aquesta volta sense tú i sí, pot ser que et torne a vore demá, o tal vegada quan arribe setembre. Qui sap! pero no de la manera en la que a mi m'agradaría,

Les llagrimes s'atasquen als meus ulls quan recorde fins la matricula del teu cotxe, la figura de la teua esquena esperant-me al passatje i els carrerons del centre, la nostra frase, els codics que van quedar entre nosaltres... Ara tot ha canviat, se'n va anar i he conegut a una altra persona, pensava que ho faries tú abans, però l'amor m'ha triat a mi.

Tal vegada, jo deuria estar feliç i tú (si encara m'estimes) molest, pero no, jo soc la que está molesta de saber que no el voldré tant com et vaig estimar a tú, perque sou contraris i encara em recorda a tú. Quina llástima! Creus que t'he oblidat, pero t'equivoques.

No sé que senc per tú, si et trobe a faltar, si encara et vullc, o sols tire de menys els records d'aquell estiu que ja no torna, no sé si el saber que tornaré a voret em lleva les ganes d'estimar a una altra persona.

No sé si estic fent-ho per llàstima pero... colló! No te'n vas de la meua ment, vius a dins de mi encara! pero no hi ha volta de fulla,  m'ha quedat un sentiment que no em deixa dormir, i es la culpa d'haver-te deixat anar, d'enganyar-me a mi mateixa i sobretot d'enganyar a una persona que em demostra que m'estima.

L'ultima carta (II)

No sé perqué pero crec que no estic feta per a estimar, ara ja no pensé tant en tú, pero si que em passa com abans. Tal vegada la culpa la tinc jo perque pensé que no em voldrá. Parle de seguretat i autoestima quan soc jo qui manca d'elles, parle de llibertat i soc esclava de les paraules que mai dic. Ara entenc que estic en eixe buit que hi ha entre el passat i el present. Saps? He arribat a pensar que estareu millor sense algú com jo. Tú ja no estas i jo no sé que fer en ell! Quins records! Tampoc sabía que fer en tú ara tinc clar que res perque ja sé com es la vida sense tú, aixi que no em queda una altra que deixar pasar el temps i no inquietarme per alló que sempre em passa, deuría de estar acostumada encara que no del tot pero al menys no em pilla de sorpresa. Em senc egoísta perque encara no li he escrit cap lletra i a tú no pare, ni tampoc sé moltes págines durará aquesta carta. Sols vullc desahofegarme, i escriure tot el que no t'he dit i per aixó crec que poques pagines no serán.

Ell vol saber que li he escrit, pero la veritat es que res, no puc si no et dic adeu. Es més, no vullc  fer-ho, perque tot alló que no es pot canviar, escrit está i no em dona la gana escriure-li a ell per si un día em toca oblidar-lo com intente fer en tú.

L'ultima carta (III)

Ni sé el que vullc, o pot ser que sí pero no ho tinc clar, pero sé que quan acabe esta carta desapareixerás, tan sols serás un record en el que pensaré de vegada en quan, per això la vullc fer llarga, per a que tardes en anar-te'n, per adonar-me de les coses que no hi veig.

Me'n vaig a l'altra punta a buscar-te i de repent, tot alló que tenía pensat cau a terra i es trenca. Sé que desapareixeras, no per sempre, com he dit abans pero qui sap? Encara no sé que sentiré si et veig. Et quedarás en el caixó on guarde els amors impossibles que tal vegada obriré qualsevol día i et tornaré a recordar. No sé perque pero senc que t'oblide i tampoc sé el que passará....

Saps que et dic? Que no será l'ultima carta, no puc despedir-me de qui sé que qualsevol día tornaré a vore, no puc dir adeu si encara t'estime, i sí, em fastidia quedar-me sense la persona en la que he començat pero pijor sería quedar-me sense tú una altra volta. Com diría la inercia "Qui sap?" i vaja si es veritat... "Qui sap?"

I es que es mirar-te i pensar "Joder si jo vaig ser teua, tota teua, jo estava entre els teus braços, tú vas ser meu, vam ser nostres, mai he sigut de ningú com he sigut de tu, ni res ha sigut tan meu com tú. Tú m'has vist sancera, de cap a peus. Com vaig a dir-te adeu? No, de cap manera, no puc joder. No será l'ultima carta de cap manera, ho presentía i ara senc que es cert perque he comprés una serie de coses que ara puc dir que tinc clares. Vaig a escriure aquesta segona part de la meua vida, a enfrontar-me a la teua mirada, deixant passar el temps, somiant amb tú i sabent que tal vegada tot es possible després de tot.

Aitaraxia