LA CRUÏLLA DEL TREN

L'Eduard, en Guillem i la Marta es van acomiadar de les seves respectives famílies i van pujar al tren Expresso en direcció a Anglaterra. Aquests nens es coneixen des que eren petits i sempre han sigut bons amics. Per causa del mal comportament a classe i les notes pèssimes que treien els seus pares decidiren inscriure’ls en un internat amb l’objectiu de millorar les seves actituds. Des de sempre els apassionaven les  aventures de detectius, policíaques i afers misteriosos. El que no s’esperaven és que ben aviat ells estarien implicats en una d’aquestes aventures.
Quan l’Expresso va engegar motors , al compartiment on es trobaven els nois hi regnava el silenci absolut. Les seves cares ho deien tot. En les seves mirades hi havia una barreja entre enuig i venjança però també d’interès envers el que els esperava.
De sobte els nois van fer un vot a causa d’ un fort sotrac que provocà que  el tren es parés  en sec. Era massa d’hora per haver arribat a Anglaterra. En breus moments es van sentir un continu murmuri de veus que provenien dels nens dels altres compartiments. Els tres amics van decidir investigar que havia fet aturar tant sobtadament el tren. De sobte, els llums dels passadissos es van apagar i això va provocar els xiscles de por dels alumnes. Tot i així van continuar endavant fins que van arribar a la cabina del conductor. Quan van arribar es van sorprendre en veure que un home els obrí la porta i ningú conduïa el tren.
- Benvinguts al Expresso Srs. Guillem, Eduard i Sra. Marta. Espero que hagin gaudit del viatge.- va dir l’home desconegut amb accent anglès.
L’home era jove alt, d´uns 1’90 metres d’altura i molt prim. Portava els típics uniformes blaus d’Anglaterra. Duia un barret que li tapava els cabells. El seu rostre era pàl·lid, semblava que estigués malalt. Tenia els  ulls negres que es clavaven en ells com si fossin ganivets. En la foscor es veia el seu somriure esgarrifador amb les seves dents blanques i perfectes com la neu que et  posaven la pell de gallina.
Els nois se’l van quedar mirant petrificats sense poder emetre cap so. El Guillem va ser qui es va decidir a trencar el silenci.
- Qui ets tu? I que coi vols de nosaltres?- es va atrevir a dir amb els nervis a flor de pell.
- Només sóc algú que us vol ficar a prova per veure el vostre talent.
- I com ens vols posar a prova?- va dir nerviós l’Eduard.
- Fixeu-vos-hi.
L’home va assenyalar una mena de detonador  amb  un rellotge parat indicant que quedaven cinc minuts perquè explotés.  Hi havia quatre cables de diferents colors cada un. Hi havia un de blau, vermell, verd i negre.
- Què significa això?- va preguntar la Marta quasi sense veu de la por que tenia.
- Això que veieu és una bomba que explotarà en breus moments. Aquesta conté quatre cables de diferents colors. Per desactivar-la haureu de tallar el cable correcte. Però haureu d’anar molt amb compte amb quin talleu. Un explotaria només aquesta cabina, un altre fa explotar els altres vagons, un altre destruiria el tren sencer i l’últim  salvaria a tothom. Haureu de tallar el cable correcte abans que passin cinc minuts si no, us asseguro que tots morireu.
L’home va tornar a fer aquella mirada esgarrifadora  i tots tres es van quedar de pedra enfront d’aquella situació. No sabien que fer, el destí de tots els nens depenia del cable que tallessin, hi havia només un vint-i-cinc perquè es salvés tothom. El rellotge de la bomba va començar a funcionar. No tenien altra alternativa que jugar-se-la.
- Et puc preguntar una cosa? Per què fas tot això? – va preguntar el Guillem.
- Simplement perquè és divertit veure el caos i la destrucció i veure que la gent quan s’està morint es veu tal com és realment dintre d’aquest món d’hipòcrites. Amés el que no et mata et fa diferent dels altres.
De sobte es va produir un altre sotrac i de seguida els nois van tornar a la realitat d’aquest assumpte.
- Què fem ? només queda un minut  perquè exploti.- digué la Marta espantada.
- Hi ha d’haver alguna relació entre el motiu pel qual ha fet això i el color del cable que hem de tallar. Ha d’haver-hi alguna cosa, però que...
- Vinga Guillem afanyat , només queda mig minut.
- A veure els colors són blau, vermell , verd i negre . Els tres primers son colors de l’arc de sant Martí. En canvi, el negre es l’absència de color, és diferent als altres.  És clar, el que no et mata et fa diferent dels altres, és el negre el que hem de tallar.
Dit això el Guillem sense cap mena de dubte i decidit va tallar el cable de color negre. Sobtadament es va produir una petita explosió i tot es va quedar en blanc. L últim que van veure els nois va ser aquella mirada esgarrifadora de l’home.