Mai en veu alta

-Una cosa Yukki, quina era la casa en la que havies dit que havíem d'anar?

-Anem a la mansió abandonada de la muntanya Umiko, sempre t'oblides de tot, Koko.

-No tens por?

-No.

La Koko era una noia amb uns llargs cabells blancs i ulls vermells. Sempre anava vestida amb una brusa negra i una minifaldilla blanca amb mitges negres. Era albina.

-Ja arribem, Yukki?

-No! pesada.

Van estar hores caminant fins que van arribar a la mansió. Era molt gran, tenia la majoria de les finestres trencades, plenes de teranyines. De sobte es va poder notar en l'ambient una lleugera olor de liles i groselles.

-Quina olor més estranya -va pensar la Koko

La Koko i la Yukki van decidir entrar a la mansió i quedar-se a dormir a la planta més alta. No era una gran habitació, sinó un simple altell.

-Bé Koko, crec que aquest altell serà un bon lloc per llegir el poema.

-Quin poema!?!?!, no diràs... aquell poema?

-Crec que si -va dir rient- serà divertit.

-Si per tu el terror és diversió, allà tu...

A les sis de la tarda van baixar de l' altell i van començar a parlar de quines feines faria cada una. La Koko va anar al bosc a recollir llenya per utilitzar l' antiga cuina, que era molt "tradicional", feta de pedra. I la Yukki va anar a explorar la mansió, per veure si trobava futons per a dormir.

A veure si trobo prou llenya per poder fer el sopar - va dir-se a ell mateixa la Koko -

La Koko era una noia de 22 anys, era molt amigable i l'hi agradava molt jugar a videojocs, el seu videojoc preferit era L'Overwatch.

La Koko no va haver de marxar molt lluny, ja que va trobar troncs i palets a un o dos minuts de la mansió. Però el que si que va notar era que algú o alguna cosa l'observaba. Per aquest motiu es va afanyar a tornar ràpid a la mansió.

Mentres tornava va tornar a sentir l'olor de liles i groselles en l'aire.

Al arribar a la mansió, la Koko va començar a cuinar. Va fer un estofat de conill amb patata i pastanaga i algunes herbetes. Al cap de mitja hora ja tenia el sopar fet i per algun motiu la Yukki no tornava.

Al no tornar, va decidir sopar sola, i a mig sopar va aparèixer la Yukki, però no era la Yukki que recordava, ja que la Yukki era rossa, amb el cabell a mitja melena i amb una mirada alegre i plena de vida. Però en canvi la Yukki que estava veient tenia la mirada perduda i taques de sang en el cabell.

-Yukki, va tot bé?

-Si.

-Vols sopar o prefereixes banyar-te?

-Té, he trobat aquesta nina.

Era una nina típica japonesa, anava vestida amb un vestit vermell amb decoracions florals i tenia una llarga cabellera negra com el carbó. Era estrany que en aquella mansió abandonada hi hagués una nina tan ben conservada. Semblava nova, com si l'haguessin comprat el dia anterior.

La Yukki va decidir sopar i al acabar van utilitzar la llenya que havia sobrat per escalfar l'aigua. La Koko i la Yukki es van banyar juntes i al sortir la Yukki ja tornava a la normalitat.

-Per fi estàs normal Yukki.

-Com que normal?A que et refereixes?

-No te'n recordes?

-No...

Les dos van pujar cap a l'altell, la Yukki estava convençuda amb la idea de llegir el poema, en canvi. La Koko no en tenia gens de ganes de llegir-lo, perquè ja sabia el què passaria.

-Val Koko, ja són les dotze. estàs preparada? -va dir amb un to sarcàstic- He de reconèixer què jo també ho estic de nerviosa.

-No si et sembla porto tot el sant dia dient que t'oblidis del poema, però clar, ara resulta que estic preparada.

-Au va no siguis bleda -Va endossar-li un bon cop de puny-

-Però de que vas!?!?!?!

-Era per que t'oblidessis del poema, va començo jo llegint.

La Yukki va començar a llegir el poema tot i sabent la advertència, al començar a llegir-lo va tornar l'olor de liles i groselles, però aquest cop desprenia molta fortor. La porta es va tancar amb un estrèpit i va lliscar un fil de sang de la finestra, el qual va formar la frase: Si el llegeixes moriràs, L'Umiko t'espera.

De sobte la nina va començar a tremolar, i els ull se l'hi van tornar completament blancs i de la boca l'hi va sortir un dolça veu que deia: Koko vine amb nosaltres, Koko vine, vine, VINE!!!

Vaig fer un crit ensordidor i vaig començar a córrer. Però em vaig adonar de que la Yukki no venia. Tenia els ulls en blanc i seguia llegint i llegint. Era com si l'haguessin posseït. En aquest punt vaig haver de escollir l'opció més viable, sortir corrents.

Vaig sortir de l'altell corrents i cridant - Ahhhhhhhhhhhh- fins arribar a un passadís de la mansió. Només escoltava les meves passes i veia ombres de estranyes criatures a les parets les quals formaven la frase: Vine amb nosaltres Koko. El més estrany era que aquell silenci era aterridor.

-Veu misteriosa- Koko la Yukki ja ha vingut, ara et toca a tu.

-Vaig cridar- Noooooooo!!!

I de sobte hi va haver una gran explosió. La gent d'un poble va veure-la i al venir a mirar que passava. Em van trobar estesa al terra i amb unes lleus ferides. Tota la gent es preguntava com podia seguir viva, però per precaució em van portar a l'hospital de la ciutat més propera.

Em vaig despertar en el llit de l'hospital per culpa d'un estrany soroll, més que un soroll era com una música hipnotitzadora que provenia del meu mòbil. Vaig intentar escoltar que era i em vaig adonar que el que sonava era la lletra del poema. Vaig intentar aixecar-me però al girar-me vaig veure a pocs centímetres meus la nina de la mansió.

Vaig intentar escapar-me però una mà em va agafar del braç i se'm va emportar cap a dins de la nina.

Mai més van saber res de mi.

Noia de 22 anys desapareguda en un hospital, a l'habitació on estava només van trobar una nina i el seu mòbil.

Causa de la mort: Desconeguda

Causant: Desconegut

Fi