Guillem:
La seva mirada se'm va clavar desde el primer moment en que vaig veure-la. Ulls gèlids, d'un blau glacial tenebrós, que et transmetien tan de dolor, tan de mal, que havies d'apartar la vista. Cara pàlida; demacrada, semblava malalta. Hauria sigut capaç de fer-ho tot per ajudar-la, per que em pogues explicar que era allò tan terrible, tan horroros que carregava desde feia tant i tant de temps. No era una adolescent de 16 anys "normal" i "corrent", de fet no s'havia ni pogut permetre ser nena. La fredor amb la que actuava, la distància en que t'allunyava d'ella, caracteritzaven algú amb una part fosca molt profunda, i jo em vaig proposar descobir-la.
YOU ARE READING
Aida
Non-Fiction10 anys després el nom d'Aída em ronda pel cap com la fresca tinta d'un paper.
