Aida

Penso que la innocència dels nens no s'ha de perdre mai.
M'agrada veure els somriures tan bonics que et fan, és un gest simple si, pero és preciós, amb un somriure pots canviar el món. Amb un somriure el rostre s'ilumina màgicament, sembla com si encens una bombeta; al pulsar el botó un somriure apareix a la cara d'un infant.
Ella mai somreia. Mai reia. Mai anava amb cap grup. Mai feia broma ni li feie'n cap.
L'Aida Merch era una desconeguda.

13 de setembre de 2015
La calor está present a tot arreu barrejada amb la frescor de l'aire acondicionat.
Els pupitres llueixen brillants, acabats de netejar. La pissara desprén una forta olor de lleixiu i els guixos són apilats cuidadosament els uns amb els altres. Tothom s'apila ala porta impacient per entrar. La llum fluorescent cegadora ens mostra la nostra nova aula, 4t B. La gent s'obre pas i noto que algu m'estira de la nança de la motxilla. Em giro i veig a la Ruth somrient-me, tan bonica com sempre. Clavant els seus ulls avellana en els meus. Ens fonem en una abracada aclamada per xiulets i alguna burla. Enfonso la cara en la seva llarga cabellera color de l'or que m'embriaga amb l'olor de mel. "T'he trobat molt a faltar Guillem" em diu a cau d'orella. Somric i l'estrenyc més fort. Aleshores sento la llunyana veu de la professora, que demana calma i que ens asseiem. La Ruth em porta cap a l'última fila i la segueixo encantat.
Deixem les coses i seiem, com tothom entaulem converses sobre com ha anat l'estiu, s'olora un aire de rialles i harmonia. Un ambient que quedaría trencat per culpa d'una de les criatures que em deixarien més marcat.
La professora, la Laura ens fa fer silenci i ens sopren a tots amb una notícia.
-Nois, noies doneu la benvinguda a l'Aida.
I la veig, la veig per primer cop. Una nena entra per la porta. Llarga cabellera negra salvatge com les tempestes. Ulls blaus, color cristall tallat, rostre blanc, pàlid molt demacrat.
És menuda i molt prima, pero camina amb pas ferm amb el cap ben alt. Tots callem, impressionats per la seva bellesa. Poca gent s'adona de la seva mirada. Del posat que fa. Sembla trista o més aviat cansada. Em fixo més detalladament; i topo amb els ulls més bèsties del món. Fa mal mirar-la sembla que l'hagin destrosada. Ella em mira confusa. S'asseu darrere nostre i la Ruth li intenta donar conversa. La nena no li diu res, es limita a envermellir i a mirar-la amb aquells ulls blaus que fan tanta por
-Em dic Aida tu et dius Ruth oi?
Li diu. És l'únic que diu. Té la veu delicada, semblant a la melodia d'un violi o algún instrument de corda delicat com ella mateixa.

Desde aquell dia, l'Aida ens va cambiar a tots,la seva presència incomodava. Observaba, era rara. La vam jutjar i poc a poc ens vam anar distanciant d'ella. Bé tots menys jo; que la volia coneixer, saber els seus secrets, les seves opinions... El que fos! Aquella nena va despertar la meva sensabilitat i vaig començar a saber qui era realment.