Torno de la nit. Agafo la clau que hi ha amagada davant de casa, senyal de que he arribat tard i que tothom està dormint. Obro la porta sense fer soroll i de la mateixa manera pujo les escales vigilant amb la barana que fa molt soroll. Caic sobre el llit i hem quedo mirant el sostre. Tinc a la ment totes les coses que he o hauria de fer abans d’anar a dormir, però la llum de la lluna altre cop em fa girar el cap i me la quedo mirant. En aquell instant, em transporto altre cop amb tu: reconstrueixo els nostres últims minuts; aquells moments on tu m’agafaves de la ma, i jugant a no pensar, ens trobàvem enmig de la carretera caminant. Tampoc pensava gaire amb el destí cap a on em dirigia. Érem tu i jo i un moment confús. La lluna ens recordava que era hora de tornar a casa i que ens havíem d’afanyar a separar-nos. I va ser llavors quan van començar a aparèixer, com les gotes que van caient en la pluja, un seguit de percepcions dels detalls que m’envoltaven. Els teus ulls foscos que feien rivalitat a la lluna, la manca del fred al estar al teu costat, la quantitat d’estrelles que hi havia a la zona, el gatet adorable amagat sota el cotxe mirant-nos passar... Podia veure com aquell carrer tan familiar, pel qual havia passat tantes vegades, semblava completament diferent. El silenci buit de l’aire el trencaven els nostres riures, tu ja estaves fent-me pessigolles o jo ja estava empenyent-te fluixet cap a l’altre cantó. També se sentia algun piropo que em deies o alguna tonteria que no sabíem ni que dèiem. Ja érem massa prop, tocava aquell moment que tant m’agrada però que tan poc desitjava en aquell moment. Els petons de despedida, son aquells que m’han portat a quedar-me mirant la lluna, i pensant en tu i jo.
-162
