Des de que estem junts els dies semblen ser més fàcils. Des de que estem junts surto més al passadís entre classes, dic “hola a tothom” només arribar a casa, somio més, m’aixeco amb ganes només per anar a buscar el mòbil i veure els teus missatges, twittejo més, la gent està farta de sentir-me parlar de tu, intento ser millor en tot, tinc més ganes de abraçar, han desaparegut les meves ferides, només m’agrada sentir la teva olor, tinc un radar per quan algú diu “Marcel”, no penso en ningú més i tinc el mòbil a petar de fotos. Des del 16 de febrer no suporto dormir sola sabent que estàs a 250m de casa meva, duplico els somriures i esborro les llàgrimes, perquè abans de que caiguin, tu ja ets allà amb mi, tinc moltes més pessigolles, m’agrada escoltar música lenta i cursi, em maquillo menys, prefereixo donar la volta i passar per davant del teu carrer, no puc deixar de imaginar-me plans pel futur, estic més despistada, ballo millor perquè m’imagino que m’estàs mirant, el poble em sembla ple de llocs i racons on hem viscut moments junts. Des de aquell primer moment, nostre necessito donar-te el màxim de mi, et noto als meus llavis després de acomiadar-nos fins al cap de una bona estona. Des de que som 162, puc repetir i repetir aquella paraula que tant m’agrada però que tot i així es queda curta; T’ESTIMO.
