Cabdills

CAPÍTOL 1

L'home li va donar un sobre al guarda de seguretat, que gairebé l’hi va arrencar de les mans i, amb evident desconfiança, el va obrir de pressa per comptar els 50.000 euros en bitllets de cinc-cents que hi havia dins. El comprador va somriure amb amargor. Els grans robatoris ja no es fan despenjant-se en corda des del sostre ni burlant les càmeres de seguretat. Ara, els lladres de grans botins són intermediaris comercials i els robatoris es produeixen a plena llum del dia, quan localitzen un individu en la cadena de seguretat que posa preu a desviar la mirada cap a una altra banda.

L'últim dia que l'exposició “Jaume I. Rei Cavaller” era a València, es recollien els objectes més preuats de la col·lecció per tornar-los al Musée de l’Armée de París. Inclosa l'espasa d’en Vilardell, que havia estat propietat del rei Jaume I i ara era objecte de culte com a icona, comparable a l’Excalibur del rei Artús o la Tizona del Cid.

L'home, que vestia uns pantalons negres i un abric del mateix color, observava fixament com el venedor de l’espasa gaudia de la seva petita fortuna, sense entendre encara la sort de rebre tants diners només per fer desaparèixer un tros de metall. Quan va agafar amb força els bitllets, el seu misteriós client el va traspassar amb la mirada, preocupat pel fet que hi havia en joc qüestions massa importants perquè un pobre idiota ho pogués enviar tot en orris pensant que era milionari per un grapat d’euros.

La importància que tenia aquella espasa per al destí de Catalunya no la coneixia gairebé ningú. Encara menys un desgraciat que es venia tan barat. Aquell patriota català va sentir llàstima per l’idiota corrupte i, sense

variar

el seu rostre impertorbable, va pensar en la peça que l'endemà tindria a les seves mans. Quan tota la col·lecció tornés a París i l'espasa d’en Vilardell es perdés pel camí. En aquell moment, els seus llavis van dibuixar un lleuger somriure.

Amagat darrere del seu vestit negre, va desviar la mirada del sobre ple de diners cap a les mans suoses del guarda i d’allà cap a la resta del seu cos, i només va veure un individu més aviat baix i gras, amb barba d'una setmana i expressió facial trista. No hauria estat capaç de protegir absolutament res en cas de robatori amb intimidació. Va pensar que la figura del vigilant tan sols era façana. Tant li feia. El robatori ja estava acordat. La quantitat desemborsada era del fons comú. No valia la pena complicar-se per uns pocs milers d’euros.

La satisfacció de situar el seu país allà on mereixia el va fer enorgullir, i va inflar el pit com si es volgués penjar una medalla pel que passaria a partir d'ara. Quan recuperés l'espasa d’en Vilardell, tot canviaria i Catalunya tornaria a ser sobirana. El futur de la nació era a les seves mans, va pensar, mentre feia un cop d'ull al magatzem de l’Almodí. Aquella exposició en honor del rei Jaume I, tot un símbol de la història de Catalunya, seria el punt d’inflexió.

El comprador de l’espasa va veure un munt d'objectes valuosos en l’aspecte econòmic, però més en el simbòlic. Aquella exposició era tot un sentir d’emocions per a qualsevol patriota català. La cort catalana havia deixat la seva empremta al mar Mediterrani, i el rei Jaume I havia estat el seu màxim exponent i artífex de l’expansió del país per la costa europea. Allà hi havia exposades les proves de tot plegat.

—Demà, quan tots aquests objectes surtin en direcció a França, desviem el que vostè vol cap a Barcelona i negoci acabat.

Per primera vegada, des del fons de l’abric negre va aparèixer un somriure obert, encara que ple d’incredulitat. Aquell imbècil acabava de parlar de totes les joies històriques que hi havia davant seu com uns simples objectes en venda. El patrimoni cultural d'un poble. El llegat cultural d'una nació. Va pensar que era normal que s'hagués venut tan barat per permetre-li que s’endugués una peça tan valuosa. Només tenia ulls per als diners i desconeixia la importància de tot allò que vigilava, i de la necessitat de protegir aquestes peces centenàries de gent com ell, que pogués robar-les.