La veritat és que no sé si estaria aquí sinó t'agues connegut.
No se ni si estaria viva, després de tot el que m'ha passat per el cap.
Només volia agrair per tots els moments que has estat amb mi, i les hores que t'has passat escoltant el soroll de les meves llàgrimes.
Escoltant les meves penes i les alegries, les paraules fredes i les càlides, les emocions que em menjaven per dins.
I tot això sabent que testimava.
Però... Això ja és aigua passada, ara ja es al revés.
Sóc jo qui t'escolto en els teus moments durs, sóc jo qui escolta com m'estimes, sóc jo qui escolta com t'enfades.
També sóc la que està mes erepentida de canviar tant ràpidament de opinió, de que un dia per el altre em diguis:
-T'estimo
I jo, com una estúpida que sóc, faig el mateix que fas fer tu, t'envio a caseta.
El problema es que jo sóc massa directe, de un moment a l'altre et trenco el cor, mentres el que vas fer tu va ser esperar poc a poc a que anés caient per a reconstruir-lo i deixar-lo igual que avans.
