EL DESIG DEL PASTOR

66 1 0
                                    

EL DESIG DEL PASTOR

Fa molt de temps, en un poblet de pastors, vivia un avi; un senyor gran. No era massa alt, i tenia uns cabells platejats com l’estany, no eren blancs, fet del que se’n sentia molt orgullós. La seva cara no era gaire juvenil (ja us podeu imaginar un avi…). Era el típic avi, el de tota la vida excepte que no tenia cabells blancs. Aquest sempre havia tingut un gran somni: esdevenir un heroi, fos quina fos la causa.

Però la heroïcitat més gran que havia fet fins el moment, havia sigut ajudar a parir a les seves ovelles, i no se sentia satisfet. Era una bona persona, de sang freda i amb bastant coratge (per tenir l’edat que tenia). La gent el considerava valent, i ell mateix també se’n considerava. Havia sigut i era molt somiador. Cada nit s’imaginava aventures de mil i una maneres, però el seu somni més gran era que qualsevol d’aquelles aventures es fes realitat.

Ja no li quedaven familiars, ni fills, ni néts… La seva única família era la gent del poble, tots se l’estimaven com si fos un germà, o més ben dit, un avi. Sabia perfectament que no li quedava gaire temps de vida tot i que tenia una molt bona salut. Havia viscut molts anys, i els havia viscut intensament, i feliç. Però encara li restava una petita cosa per a poder morir havent tingut una vida perfecte: ser un heroi.

Per aquesta raó, quan va arribar la notícia de que al Rei Felip li havien robat la ploma màgica i que n’oferia qualsevol recompensa a qualsevol heroi que la aconseguís, el nostre avi es va emocionar. Per fi havia arribat la seva oportunitat de demostrar la seva vàlua… Bé, en realitat la seva vàlua li importava un rave. Ell el que realment volia era poder fer realitat el seu somni de esdevenir un heroi havent viscut una gran aventura.

Així que va decidir marxar de casa direcció al castell del rei carregat només amb la seva flauta de bambú (Peça que havia adquirit d’un mercader Xinès), amb la seva navalla de fusta polida (s’entén que la fulla era metàl·lica) i amb el seu barret de cuir. Va viatjar dos dies i dos nits fins que va arribar a la ciutat. Era una ciutat gran, i a diferència del seu poblet, hi havia moltes persones. Mai havia estat a ciutat, i se sentia estrany amb tanta gent i tan poca intimitat. No va ser difícil trobar el camí al immens castell, que es trobava elevat sobre d’un turó.

Als jardins del castell hi havia moltíssima gent, tots candidats per a rebre la recompensa... Tots menys el nostre pastor, que no volia la recompensa, sinó que volia, simplement, realitzar un somni.

Al cap d’una llarga estona d’espera, un trompetista va enunciar als aspirants a herois a passar cap a dins del menjador reial. Era una sala molt gran, tot el que tenia hi era amb excés: una quantitat de quadres a les parets tan gran que, en lloc de paret semblava que hi hagués quadre; Estores gegants a terra, que ni la persona més rica del món s’hauria pogut permetre; un tron d’or on el lloc de repòs del rei era diminut respecte la cadira i per descomptat una quantitat inimaginable de gent.

De cop i volta, totes les trompetes es van posar a fer una nota llarga, que va durar fins que les persones de la sala van quedar en silenci. El Rei va iniciar un discurs explicant que només la persona que ell escollís podria sortir a recuperar la ploma. Ell encara no sabia qui seria l’afortunat, o no tant afortunat ja que si l’individu en qüestió moria en l’intent no hi hauria volta de full, que recuperaria la ploma i seria un heroi.

Per a escollir la persona adequada va proposar una espècie d’enigma, una prova.

“Si us trobeu en una sala tancada amb només una porta i dos cofres, un amb un gran tresor de monedes d’or i un altre amb una vella clau de bronze rovellada, quin creieu que us seria més convenient en una situació com aquesta?”. Per no crear rebombori, es va fer amb dues urnes, una la del tresor i l’altre la de la clau. Tots els participants van votar el cofre d’or. Però el nostre avi va votar la clau vella de bronze i de poc valor.

Les trompetes van tornar a sonar i quan tot va estar en silenci el Rei va començar a mirar  els futurs herois... Va fixar-se en un individu estrany, era vell, no com la resta de joves que s’hi havien presentat i a més a més tenia els cabells daurats. El va trobar d’allò més curiós i li va demanar què havia votat. El nostre pastor va contestar la veritat i va dir que ell havia optat per a la clau. El rei sorprès en veure que ell havia sigut l’únic atrevit que havia votat la clau li va demanar per què havia votat la clau si no li atorgava cap riquesa. L’avi va contestar que sí que n’hi atorgava una, i molt important tenint en compte l’enigma. Va explicar que havia viscut molts anys i coneixia la ment humana, per què esmentar que hi havia una porta de sortida i a més a més una clau? Era ben clar que aquell enigma tenia la seva part de trampa. És clar que podia haver agafat l’or, però de què li servia si no podia obrir la porta que donava la sortida? Ho havia tingut clar des del primer moment. Tots els que havien escollit l’or, s’haurien podrit dins la sala mentre ell tindria la llibertat i riquesa de viure. El rei es va quedar sense paraules. Aquell era l’home que necessitava, un home que no fos ambiciós, àvar; que fos humil, que utilitzés el cap per sortir de les pitjors situacions que se li podrien presentar més endavant... Després d’uns instants de silenci el Rei Felip va declarar que la persona que sortiria en la recerca de la ploma seria aquell pobre pastor. La resta de gent de la sala va començar a cridar que ells també pensaven que la clau era la millor opció, tot i que les votacions demostraven el contrari. D’aquesta manera el Rei encara va tenir més clar que no s’havia equivocat i que el món estava ple de mentiders.

El nostre pobre pastor va reunir-se en privat amb el Rei en una sala no més petita que l’anterior però amb només dues persones. El Rei li va explicar que el viatje, era perillós i que podia ser que només fos d’anada, però l’Avi, va contestar que hauria de marxar d’aquí poc i que preferia viure l’aventura o part d’ella que deixar-ho córrer. El rei li va dir que s’afanyés, que no perdés temps i que anés al desert on es trobava el seu objecte màgic.

Va marxar en la direcció que li havia indicat el Rei, va caminar dos dies i dos nits fins que va arribar al desert indicat. Era un desert peculiar, no hi feia gens de vent i era completament pla. No sabia per on començar a buscar així que es va endinsar al desert i va caminar dos dies i dos nits. A la segona nit, el pobre ja no s’aguantava dret, li feien molt de mal les cames i ja tenia una edat per aquestes caminades. Estava rendit, estirat al terra quan de sobte un vent molt fort va començar a bufar... i a bufar.... i a bufar... Se sentien unes veus confuses que deien:

“Sóc el vent... Jo sóc el lladre de la ploma... Amb aquesta ventada he pogut entrar dins teu... i he vist la teva persona... ets bon home... amb un somni humil... La ploma permet fer realitat el somni que vulguis... per això la vaig robar... el Rei és bo... però en el fons també desitja més poder...s’ha de destruir la ploma...Te la confio... Sé que ho faràs...”

I  una ventada portà la ploma a les mans de l’Avi. “Te la confio... Te la confio... Te la confio...” aquestes paraules no paraven de ressonar al cap de l’Avi. Una ventada encara més forta que les anteriors el va aixecar de terra i se’l va endur volant fins al castell. Allà, l’Avi va demanar audiència amb el Rei. Va passar a la mateixa sala on havia estat feia un parell de dies. Tornaven a estar sols ell i el Rei. En demanar-li la ploma, el pastor s’hi va negar. El Rei estranyat va demanar que com era que no li volia donar. L’Avi va ser sincer i va explicar qui havia robat l’objecte i les raons que l’havien dut a fer-ho. Va seguir explicant que com a recompensa volia la ploma per a destruirla. El Rei, després de meditar-ho una estona va acceptar i li va dir que se’n tornés a casa. Un cop va retrobar-se amb el seu poblet i la seva llar, i va descansar de l’aventura que havia viscut aquells dies, va cremar la ploma màgica, que va desaparèixer i ja ningú podria utilitzar-la per bé o per mal.

Al cap de cinc dies l’Avi va morir, però ho va fer amb un somriure als llavis ja que havia viscut la vida intensament i feliç... I la cosa més important: Havia aconseguit     

Has llegado al final de las partes publicadas.

⏰ Última actualización: Jun 07, 2012 ⏰

¡Añade esta historia a tu biblioteca para recibir notificaciones sobre nuevas partes!

EL DESIG DEL PASTORDonde viven las historias. Descúbrelo ahora