Barrots de Llibertat, el preu de la Revolta

És fosc. La tènue llum incandescent de la bombeta s'encén i s'apaga al ritme de la tempesta. Un llampec. Un tro. Sento com les llàgrimes del cel xoquen contra les finestres de la meva cel·la... El destí em crida, el destí d'aquell qui ha de pagar pels crims del seu poble. Em miro al mirall i ni tan sols em reconec; barba de tres dies, ulleres que marquen les nits d'aquell qui espera la mort i els ulls ressecs, ja no em queda què plorar. M'acaricio suaument les arrugues de la meva cara, es com si toqués un desconegut; em sorprenc al notar el meu mateix tacte... Estranger en mi mateix. Què s'ha fet de mi, aquell viu somiador que va voler barrejar el món oníric amb el real? Ja no sóc més que una pedra que cau a la deriva.

Incapaç de mirar-me el rostre durant més de dos segons seguits, torno al meu jaç fet de palla, terra i merda. La pietat del vigilant em proporcionà una manta rosegada per les rates, però ja és més del que tenen els meus companys presos que em miren desconcertats. Aquí no hi ha amics ni enemics... Ningú no s'estima, ningú no s'odia... No som més que trossos de carn esperant el nostre fatídic final, un final inevitable, i tots, amb fredor i silenci, ens compadim dels nostres veïns.

L'albada banya a través dels barrots d'un tènue carmesí els passadissos de la garjola, els passadissos de la mort i l'oblit. Amb un cruel somriure recordo, com si hagués passat tota una eternitat, aquells dies que ens començàvem a reunir a la taberna del poble i, entre cervesa i cervesa, parlàvem de flors i de revoltes. Pocs dies van passar d'ençà les primeres manifestacions davant les portes del palau del Duc: els lladrucs dels gossos, les bel·ligerants mirades dels sentinelles i l'arrogant veu del senyor preguntant: "Què vol ara aquesta xusma?". "Pa, terra i llibertat", responies tu, cridant amb el teu esperit d'abanderada de la llibertat. Llavors sonava el tret d'un fusell i queia un camarada, i tots, espantats, fugíem amb una barreja entre ràbia, por i orgull al cor.

L'amo no va trigar en ampliar les seves files, vaig veure vells companys que per dues tristes plates canviaven de banda del mur... "Ho faig per la meva família", s'excusaven; jo també ho feia per la meva, tots ho fèiem per la nostra família, pels nostres fills, els nostres germans... Per tu. Però nosaltres també cada dia érem més i més, la gran massa que desafiava amb gosadia la mirada del temible Leviatan creixia per cada dia que passava; tot i així, només érem "xusma", una turba enfurismada cansada d'unes cadenes que no havia demanat mai... Fills dels pactes dels nostres pares, les víctimes de la seva covardia; els esclaus del seu fracàs.

Les banderes roges onejaven dia i nit davant de l'ostentós palau, sonaven les gralles i els tambors, cançons plenes de vida, esperança i revolució. Però per molts que fóssim sempre era el mateix... Un mort, dos morts, tres, catorze, i fugíem desmoralitzats. Les banderes deixaven de ballar amb el vent i la música era substituïda per crits de dolor, trets i els xiulets dels grisos (així ens referíem als traïdors que s'havien unit a les files del duc). El caos s'apoderava de la plaça del palau, però a l'albada tot continuava igual... Nosaltres amb la corretja lligada al coll i el noble amb el seu generós esmorzar.

Però aquella nit vas ser tu, estimada, qui va caure. Tossies i escopies sang, la bala t'havia perforat els pulmons i continuaves intentant respirar, tu, com sempre, lluitant fins al final, fins a l'últim sospir... Però, com el meu ho és ara, el teu final estava escrit, el plom t'havia sentenciat, com a mi la ploma. Aquella nit no vaig fugir. En mig del caos sostenia, immòbil, el teu cos. T'abraçava com t'havia abraçat aquella nit entre els cirerers del teu pare; i tu em miraves com ho feies cada vesprada al veure'm... Amb aquells ulls plens de foc, plens de vida... Una vida que s'escapava... Una vida que es va emportar amb ella el meu cor i va em va deixar en mi tot l'odi i la ira que un pot sentir. Les meves llàgrimes queien sobre el teu esgotat somriure, no temies a la mort, "només és lliure aquell qui no té por", solies dir-me. Res et va robar el més preuat que qualsevol ser pot tenir mai, mai ningú no et va poder llevar la Llibertat.

No sentia les fogonades dels fusells, ni m'importaven tots els camarades que corrien a prop meu fugint d'aquella massacra. Vaig olorar el dolç perfum dels teus cabells per última vegada... Aquella agradable fragància fresca però melosa al mateix temps... Inconfusible. Però aviat va desaparèixer entre la pudor a pólvora cremada, sang i mort.

Un llampec il·luminà l'escenari. Vaig agafar una bandera de les mans d'un mort que tenia al costat, sense ni tan sols mirar-li la cara, i em vaig aixecar estranyament tranquil. El cel retronà. En aquell moment sentia que ja no tenia res a perdre. "Pa, terra i llibertat!", cridava avançant sol contra la primera línia d'uniformats que disparava desorganitzadament. No eren soldats, sinó els nostres vells companys, els guardians de debò romanien als llocs de vigilància, des d'on gaudien d'un salvatge fratricidi. El sol començava a mostrar-se tímidament il·luminant aquell espantós espectacle, banyant-lo d'un trist escarlata apagat, descobrint de les ombres tots els cossos, tota la sang dels nostres difunts companys... Molts, encoratjats potser per mi, potser per la llum, em van seguir rugint el mateix crit de guerra, no era l'odi ni la ràbia el que els empenyia endavant, sinó l'esperança. L'esperança en un nou demà, en un futur escrit per ells mateixos. La cega fe que naix de l'entusiasme i del fervor de la revolta. Pobres innocents...

El roig tornava a inundar el cel i els nostres cors, tornaven a sonar les gralles i els tambors mentre, sense pensar en el demà, ens vam llançar. Molts grisos van deixar caure els fusells a terra i se'ns van unir. El palau va convertir-se en cendra i el duc va ser degollat per una dona enfurismada que havia perdut als seus tres fills durant els disturbis de les nits anteriors. En aquell moment, allà, a l'interior del palau, res ens diferenciava dels monstres i les feres dels contes que terroritzen als infants. Les filles del duc van ser brutalment violades fins a la mateixa mort; a l'hereu el penjaren cap per avall al mig del saló mentre l'apunyalaven entre èbries rialles i crits carregats d'ira; als criats més vells que es mantenien, estúpidament, fidels als seus morts senyors, els van tirar dalt a baix des de la torre de l'homenatge. Mil atrocitats es van cometre aquell salvatge dia d'octubre... Aquell dia que ara els que han vençut el celebren... Aquell dia que jo simplement observava sense ni tant sols jutjar els actes dels meus camarades, i que ara el recordo, tancat, empresonat per aquells que un dia em seguiren fins a les portes del mateix infern, del caos, de la Llibertat.