No era d’esperar, escoltar l’arribada de la guerra amb el vent.
- Lleó, queda’t amb la mare a casa. El pare se’n ha d’anar.
- Tinc por, pare.
- Tranquil petit, aviat tot passarà i tornaré amb vosaltres.
Sabies que allò no era cert. No tornaries. Li vas fer un petó al front i et vas dirigir cap a la teva dona. No calien paraules, les mirades i les llàgrimes ho deien tot. Vas abraçar-la ben fort.
Al creuar la porta, vas girar-te per veure la teva família per última vegada. Se t’encongia el cor i els ulls ploraven de dolor i tristesa. Se sentia l’alarma de guerra i el so dels timbals. Vas afanyar-te a reunir-te amb tots els altres pagesos i companys que ara s’havien convertit en soldats. Tothom tremolava. Estàveu a les ordres de Casanova.
No havien passat ni deu minuts quan va morir el primer, un dels teus companys. La sang sortia del seu pit i l’ànima l’abandonava. El pànic entrà al teu cos. Tenies els ulls desorbitats i la boca seca. No t’ho creies. Un seguit de trets va tornar-te a la realitat. Observaves la guerra. Tothom corria. Una esgarrifança corregué pel teu cos al clavar l’espasa a un soldat borbònic. Sang. Crits. Mort. Mai havies matat un home. Allò va ser un cop tant fort per la teva consciència que per un moment vas perdre la noció del temps. Tot i així vas continuar. Ho donaries tot per defensar els teus drets.
Feia més de set hores que estaves al camp de batalla. Tenies el nas trencat i un esquinç al canell esquerre, però no era res comparat amb la ferida de la cama dreta. Hi tenies un tall enorme d’on regalimava sang. Coïa. Els teus dits estaven blancs de la força que feies agafant l’espasa. Deixar-la implicaria una mort a l’instant. Els cavalls galopaven desbocats a totes bandes. Alguns soldats carregaven les seves baionetes després d’haver disparat, altres jeien morts a terra. Sonaven canons i bombes. Vas cridar tot el que els teus pulmons et van permetre, ningú no et sentiria. De sobte algú et va agafar del braç. Vas perdre l’equilibri i vas caure. En veure que era un dels teus companys vas tranquil·litzar-te. Tenia tota la cara bruta i tacada. No vas entendre el que deia. Se li va escapar l’últim alè. Estaves horroritzat.
Això representava el dia a dia fins l’ 11 de Setembre. Havien passat 14 mesos des que va començar la guerra. Estaves amagat a les trinxeres junt amb els pocs companys i amics que quedaven vius. Us protegíeu com podíeu. De cop i volta, algú va avisar que l’exèrcit borbònic estava penetrant les muralles. Va haver-hi una pluja de bombes. La teva mirada es va fixar en el sostre de casa teva. Hi va caure una. Vas notar una punxada molt forta al cor. No sabies com expressar-ho, però estaves segur que li havia passat alguna cosa a la teva família. Les llàgrimes calentes sortien dels teus ulls i t’escalfaven les galtes. Estaves immòbil agenollat a l’herba vermella amb la mirada perduda. Havies perdut el que més estimaves. Però no et vas rendir, encara tenies forces per lluitar pels teus drets i les teves llibertats. Decidit, vas aixecar-te i en aquell moment va caure una bomba just al costat. L’únic que vas notar va ser un cop molt fort al cap i a l’esquena. Al teu costat estava un dels teus amics de la infància. Tampoc no es podia moure. No et sortien les paraules.
- Mai, mai vaig poder imaginar-me que en aquests moments i en aquest lloc hi seria jo. –vas dir.
- Tan sols tenim 23 anys.
Vas mirar al cel. Un cel gris i brut pel fum. Plovia. Les gotes d’aigua queien a la teva cara i la recorrien passant per les galtes fins arribar a les orelles. Era agradable. Tots els records et passaven per la ment a una velocitat incalculable. De mica en mica anaves perdent la vista i l’oïda. Et costava molt parlar.
- Jo... jo lluito per defensar els meus drets i les meves llibertats. Els drets i les llibertats de tots els catalans. Ara mai ningú m’ho podrà prendre.
Els ulls se’t tancaven. Un ocell va passar volant. L’ocell de l’esperança.
- Potser ara no -va dir el teu amic- però algun dia els catalans ho aconseguirem!
