Més que commemorar i mirar enrere amb nostàlgia, el que vull és remarcar, un cop més, que és només amb la força i compromís que vam mostrar totes i tots fa un any, com podrem fer possible la República.
Igual que per tots vosaltres, aquell va ser un dia dur i intens que recordaré per sempre. Feia relativament poc que començava a entendre la política, però el que si que tenia clar era què s'havia de fer aquell dia i com. Per mala sort, encara no era major d'edat i no vaig poder votar en aquell dia tan especial, però la satisfacció de veure que l'esforç que havíem fet els joves durant la nit, i el poble en conjunt l'endemà, havia servit per tant, va ser suficient per mi.
Recordo aquell primer d'octubre amb sentiments molt diversos. Nervis pel que podia passar. Angoixa quan els programes informàtics no acabaven d'anar bé. Felicitat al veure el poble unit lluitant per la mateixa causa i sobretot, tendresa al observar la gent gran, entrant a l'escola amb els ulls plorosos, a punt de posar el seu gran SÍ dins l'urna.
Quan van començar a arribar notícies d'altres pobles i ciutats d'arreu del país on la Guàrdia Civil i la Policia Nacional havien intervingut de males maneres, he de dir que se'm feia impossible de creure. Per mi era impensable que en un país, suposadament democràtic, es pugués actuar amb la brutalitat que es va fer, davant d'unes persones dignes que tan sols exercien el seu legítim dret d'autodeterminació. Però bé, a hores d'ara ja no em sorprèn res de l'Estat espanyol, perquè com més coneixes, menys t'agradaria saber.
I doncs, és d'aquella sensació de ràbia i impotència que sentim en recordar o veure imatges d'aquell dia, que va marcar un abans i un després en la història de Catalunya i en la vida de tots nosaltres, la que ens ha de donar força per seguir endavant. És d'aquesta mateixa ràbia d'on hem de treure el coratge per no defallir, per seguir lluitant pels ideals que portem generacions defensant, per treure els presos polítics de les presons i perquè els exiliats puguin tornar d'immediat a casa. Per poder fer efectiva la República i per acabar amb el feixisme d'aquest país.
I no, ara ja no serveix el "ja ho faran els joves, que al cap i a la fi, el futur és seu". Sí que és veritat, el futur és nostre, però el present és de tots i tots mereixem viure en un país digne. Salvem aquell esperit de l'1 d'octubre. Tornem a sortir als carrers amb aquella fermesa i convicció amb la que ho vàrem fer fa un any. Recuperem el coratge i la dignitat que vam demostrar que teníem i construïm, amb fermesa, la República catalana, que serà la clau que ens durà a la llibertat.
