Psique (Original)

Psique

1942, Essen, Alemanya

Això és la historia d'un nin, un nin privat d'amics, sense quasi per menjar, orfe de pare, sense pràcticament res. Ningú es preocupava per ell, ni tan sols la seva ''mare'', que només s'encarregava de cobrir les seves necessitats bàsiques. Però ell no estava trist, tampoc es sentia buit, ni solitari; tampoc sentia la necessitat de connectar, comunicar-se amb les persones, de totes formes mai li va agradar fer-ho; tampoc es sentia odiat, exclòs... Els sentiments que podia sentir eren dos: repulsió i odi a aquest món i amor incondicional pel seu propi.

En Psique, un nin de catorze anys amb els cabells rossos, llargs fins els malucs, amb una cara inexpressiva, i amb una capacitat intel·lectual impressionant, era molt, molt espavilat. Ell estudiava a un internat, però no s'esforçava gaire en estudiar. En realitat, a ell li semblava ben igual lo que passés allà. Feia lo mínim per no suspendre les proves físiques, per no cridar l'atenció, per no enfadar als professors de bata blanca, per poder viure en pau. Perquè l'únic que li agradava, l'única raó de la seva existència era la lectura, i no volia que li privassin d'això.

Quan disposava de temps lliure, anava a la biblioteca del centre i en temps de pati també hi anava, quan li deixaven, apurant fins que sonés el estrident so de l'alarma. Tot el temps que tenia (descomptant l'innecessari i odiós temps estudi i classe) el dedicava a la biblioteca, la seva única llar sagrada. Era l'únic lloc on podia estar tranquil, un lloc silenciós on ningú el podia molestar amb exàmens sorpresa. Però, cada vegada que es pertorbava el silenci en aquell santuari, li sorgia una ràbia interior combinada amb la frustració de tornar a aquell infern blanc, encara que fos per un segon, de baixar del cel en el que estava, el món fantàstic.

Ell es refugiava als llibres de tapa blanca. Eren els seus companys, els únics que l'entenien. A travès de la lectura, vivia sensacions que només els llibres el podien fer sentir. No necessitava les pastilles diàries que li subministraven per sentir aquelles sensacions. No necessitava sentir alegria ni tristesa, ni por ni valentia, ni amor ni odi, ni eufòria ni tan sols sofriment; tots els matisos d'emocions els trobava dins els llibres que llegia. Per això, era una tortura el fet de viure encallat al sòl, era una agonia haver de tudar tantes hores diàries en proves, juntament amb els anàlisis. Era angoixant saber que tot el temps que gastés en necessitats bàsiques i estudis, no el podia fer servir per llegir. Odiava tot el que no tenia que veure amb la lectura, tot el que tingués que veure amb aquell horrible i imperfecte centre, a diferencia del seu. A part d'odiar la seva monòtona indumentària.

Un dia, en temps de pati, en Psique es submergia dins les profunditats de la lectura. Ell ja sabia el que passava sempre, però era el preu a pagar per el privilegi de llegir. Quan a la novel·la que estava llegint estava a la part més emocionant, sonà l'estrident so de l'alarma i amb els punys i ulls tancats amb molta força degut a la intensa frustració, sortí de la biblioteca sabent que havia de tornar amb els doctors, per que li fessin més i més experiments, amb un objectiu que mai hauria pogut entendre, per més llibres que hagués llegit.