Va sentir-se un fort crit ensordidor fent que em sagnessin les orelles, mai hauria pogut oblidar-lo si no fos perquè a causa d'aquell crit quasi demoníac vaig perdre una de les lleis naturals de tota persona, la vida.
Vaig néixer l'any 2000 a Seúl, els meus pares van decidir posar-me de nom Sung Hee, que volia dir bondat i felicitat. Tothom esperava que la meva vida fos plena de felicitat i que tindria una gran família, però no tot surt sempre com vols...
Dia 24 de febrer, any 2016
Feia molt de fred, mai havíem tingut un temps tan fred i sec en aquesta època de l'any. Estava sola caminant cap al lloc on havíem quedat, era un lloc del qual no havia sentit mai a parlar i només tenia una sola direcció escrita en un tros de paper. Aquella direcció
l'havia obtinguda a través d'una web en la qual m'asseguraven canviar la meva vida en un gir de 360º. Encara no sé per què vaig ser tan il·lusa de pensar que alguna cosa de les que em prometien arribaria a complir-se, però en situacions de desesperació tothom faria qualsevol cosa que li prometés una millor vida sense patiment.
Anant cap al lloc de trobada només tenia dues coses en ment, una gran desesperació que anava en augment cada cop que m'apropava a la direcció acompanyada d'un sentiment d'indecisió i un cos que em tremolava a cada passa que feia. No hi havia res que m'indiques que el que estava a punt de fer era una bona opció, però vaig decidir fer-ho igualment. De cop vaig escoltar un brunzit que provenia de la meva butxaca, era el meu mòbil. Un número desconegut.
-Si? -vaig contestar amb un fluix fil de veu que fins i tot dubtava que la persona que estigués a l'altra banda hagués pogut escoltar-.
El xiulet del vent va ser l'únic soroll que vaig escoltar durant els trenta segons que va trigar la persona a contestar.
-Estàs arribant? -va dir de manera brusca i ràpida-
-Em queden uns... dos minuts -es podia notar inseguretat en la meva veu-
-Més et val arribar de pressa -quan va acabar la frase va penjar el telèfon deixant-me encara més preocupada-
No vaig poder evitar caminar d'una manera més ràpida de la normal per no fer esperar a la gent que em reclamava d'una manera tan urgent i estranya.
A l'arribar a la direcció que m'havien proporcionat, vaig veure una gran casa de colors molt apagats, semblava abandonada a primera vista però si feies l'esforç de parar-te i mirar-la durant uns segons es podia veure perfectament com hi havia alguns punts de llum i que estaven les finestres relativament netes.
Vaig obrir una gran porta de ferro que la separava del carrer i vaig entrar-hi amb decisió tot i estar molt espantada, no volia donar a entendre que en el meu interior un gran pressentiment de que hi havia una gran possibilitat de que alguna cosa, no sortís com el meu costat positiu esperava.
M'anava acostant a la porta i quan ja estava a punt d'entrar es va obrir, deixant-me veure un gran passadís que portava a una sala il·luminada amb una potent llum vermella. L'única cosa que recordo a continuació és un fort cop al cap i despertar-me en aquella sala amb els peus col·locats dins d'una comporta de fusta que impedia que em mogués. No sabia que passava però una cosa tenia clara, volia sortir d'allà.
Vaig estar aproximadament unes dues hores dins d'aquella terrorífica sala. La qual em provocava una sensació de terror constant i aquella potent llum vermella només feia que intensificar-ho tot, creant un conjunt d'emocions que no hagués desitjat mai tornar a sentir. Afegint a més a més el fet de que tenia una bossa de roba tapant-me parcialment la visió, fent que només pogués veure la llum vermella que em provocava aquella forta ansietat.
