฿яʊḯҳες

Part única

La llum grogosa del sol recent
llevat s'entrelligaven entre les cortines que alguna vegada varen ser blanques, ara lluïen més fosques, tacades d'un color càlid de manera poc uniforme. El mateix color lluminós tenyia els suaus llençols del llit, on les dues noies mig adormides començaven a llevar-se, igual que el sol havia fet pocs minuts abans. La finestra mig oberta permetia que una fresca brisa entres a l'habitació a través de la fina i vella cortina. El lleuger aire acariciava la pell nua de les noies i feia dansar els seus cabells.

Eren com el dia i la nit. L'una tenia els cabells d'or, llisos, fins, l'altre en canvi, els rinxols negres queien sobre el seu propi cos, desfeta, tot i que normalment lluïa recollida amb un monyo. La morena observava com l'altre es despertava poc a poc. Es va quedar tan absorta en aquell instant que no va adonar-se de que la rossa l'estava mirant, amb aquells ulls clars que semblaven tan fràgils com el cristall. Tota ella semblava fràgil, delicada com una nina de porcellana, en canvi era ella la qui consolava i protegia a la morena quan no podia més, quan aquella bola gegant que les perseguia estava a punt d'aixafar-les.

Però aquella vegada la d'ulls clars no la va poder allunyar del perill, perquè sense saber-ho en aquell mateix moment les dues estaven en perill. Per això quan es van besar ho van fer tranquil·lament, amb calma, sense presa, perquè pensaven que tenia una llarga vida per davant, juntes. Però no va ser així, perquè aquell petó que es van fer mig endormiscades abans de tornar a caure adormides sobre aquell llit va ser l'últim abans de que tot sen anés a la merda.
L'últim record que tenen l'una de l'altre es la seva veu, cridant-se, demanant ajuda, menters eren arrossegades cap a la foguera, mentre sentien com les insultaven.

Es una història curteta pero volia compartir-la

Qualsevol cosa al meu Twitter: @me_da_la_vida_