RELATS ENLLAUNATS

1

-Ara torno, no crec que trigui gaire -em diu el pare mentre tanca la porta del cotxe. L'estació de trens està just al costat del pàrquing on hem aparcat i, des de l'interior del vehicle, puc veure com ell i la meva germana, carregada de maletes, es perden entre la gent per esperar el tren que la portarà cap a Barcelona. A mi em feia mandra acompanyar-los, així que m'he quedat dintre el cotxe, esperant el pare per tornar a casa.

A través de la finestra veig la gent caminar lliurement per carrer, mentre jo segueixo aquí dins, quiet i tranquil, incapaç de posar-me de peu per la poca altura que hi ha entre el sostre i jo. De sobte, sento unes ganes terribles de sortir a l'aire fresc per estirar les cames. Així que allargo la mà i estiro la maneta, però la porta no s'obre. Estic aquí dins, tancat, sol, sense cap mòbil ni aparell que em distregui ni m'ajudi a oblidar el reduït espai al que estic sotmès.

Aleshores, noto una petita punxada al pit i un calfred em recorre l'esquena. I si el pare no torna mai i em quedo aquí per sempre? Les mans em suen i el cor em comença a bategar més ràpid i fort, tant, que fins i tot puc sentir els cops dintre el cap; estic segur que si hi hagués algú prop meu, també podria percebre els sorollosos batecs. Però no hi ha ningú al meu costat i les úniques persones que veig no estan al meu abast, perquè es mouen sense preocupació a l'exterior; i jo segueixo aquí, penedint-me cada segon que passa de la meva estúpida decisió. Si tan sols hagués anat a acomiadar-me de la meva germana, el pare no m'hauria abandonat i ara estaria fora, passejant tranquil·lament, com la resta de la gent, sense aquesta angúnia constant al pit i a l'estómac que no em deixa respirar bé.

«Abandonat? Però, què dius? El pare no t'ha abandonat, no et preocupis, segur que d'aquí uns instants el veus sortir de l'estació, dirigint-se cap a tu amb el somriure de sempre», em tranquil·litzo. Aquest horrible mal de cap m'està fent tornar paranoic. Tant de bo fos veritat i el pare ja estigués de camí, tant de bo... I aleshores el veig. Està venint cap aquí amb les claus a la mà i, sobtadament, sento com el cotxe s'obre.

No m'ho penso dues vegades. Estiro la maneta i, aquest cop sí, la porta s'obre de bat a bat i jo surto del vehicle precipitadament, amb cames tremoloses per l'antiga barreja de por i nervis, rere la mirada atònita del meu salvador. Per fi puc tornar a respirar tranquil·lament, per fi sóc lliure.