Why me and not she?

El primer dia i espero que l'últim

Obro els ulls lentament, sento la calidesa de l'habitació entre les meves cames destapades, tinc el llençol replegat entre les meves mans, amb l'esperança de poder dormir una mica mes. Fins que obro els ulls no sóc mes conscient que avui es el meu primer dia de l' últim any d'institut, per fi d'aquí 92 dies s'acabarà la tortura adolescent.

- Emily! Arribaràs tard al teu primer dia si no t'espaviles- crida la meva mare des de l'altre punta de la diminuta habitació.

- Si he d'arribar tard millor no anar-hi- contesto amb mala gana.

- No siguis així bonica... Segur que t'ho passaràs molt be, i faràs molts amics-  diu amb un somriure.

- Si tu ho dius- dic amb mala gana- que vols que faci, fer molts amics i convidar-los a la immensa casa que tenim no... Es que no es pot dir ni casa!- la meva cara es cau al terra, les fraccions sem separen i la tristesa em supera, els meus ulls s'omplen de llàgrimes però finalment al cap de tant anys les aprenc a controlar, i ràpidament desapareixen.

- Això no ho diguis, intento fer el que puc- contesta enfadada

- Si.. Tot al dia al llit, ja veig la feina que fas...- dic amb mala gana- avui no m'esperis desperta, tic que treballar, per lo mínim faig alguna cosa per mantenir la casa- quan veig que això surt de la meva boca potser penso que m'he passat. Fa dos anys, al meu pare va marxar, va decidir abandonar-nos i ens va deixar al carrer, sense res, sense casa, sense diners i sense ganes de viure. A partir d'aquell dia la meva mare l'únic que fa es passar-se al dia al llit, pensat que tornarà. Nomes plora, dorm i beu. No posa cap interès en treballar, ni buscar feina. Fa dos anys érem una família unida, amb molts diners, teníem la casa mes gran de la ciutat, anava al millor institut de tots,quan tenia 10 anys ens vam mudar perquè al meu pare tenia Feina, i ens vam anar a viure a Los Angeles, però ara, ara vivim a l'altre punta del país vivim en una minúscula caravana, amb una habitació una cuina i un lavabo, lo necessari per viure.

Obro l'armari i veig la poc roba que tinc, la majoria ha sigut caritat, i encara tinc alguna pesa de quan la meva mare era jove... Fa dos anys que tinc al mateix.  En teoria ho hauria de compartir amb la meva mare, però com que no surt de casa, no tinc el problema.

Agafo lo primer que trobo, i directament surto de casa sens a dir Adéu, tampoc crec que l'importi a ningú però ja estic acostumada a estar sola, a assentar-me sola al final de la classe, poc a poc això ha anat formant part de la meva vida. Em poso als auriculars i començo a escolar les meves cançons preferides. Crec que es l'única manera que evito pensar en lo que m'espera, i en la vida que tinc.

Els carrers de la ciutat son freds i humits, l'aire m'acaba de despertar del tot. Sense entretenir-me mes accelero al pas, per no arribar tard al meu primer dia d'institut. L'escola esta a uns 20 minuts de la meva casa, a l'altre punta del poble. Quan travesso al parc penso que passaria si al meu pare tornes, tornaríem a estar bé? A ser una família unida? El perdonaria? Crec que l'únic que feria es sortir d' on estigues ell, dos anys i ens deixa sense res, sense diners sense casa, i no s'ha dignat a trucar ni un dia. L'únic que ha deixat es un forat al cor que mai podrà arreglar.

Després de 20 minuts intensos arribo al nou institut, la porta es de color vermell i molt gran. A tot el voltant de l'escola hi ha gent assentats al banc, parlant amb els seus amics, fingint que son feliços, una cosa que jo no faig. Quan em veus pots veure la meva tristesa als ulls, pots veure que no sóc feliç. Al principi ho intentava fingir, però arriba a un punt que ja et rendeixes, en aquell moment, quan veus que tot lo que tens es dolent i que no va a canviar deixes de fingir, en aquell moment deixes de lluitar.

Em trec als auriculars de la orella, deixo que la musica vibri entre els meus dits, enrotllo ela auriculars al mòbil i mel poso a la butxaca de la dessuadora, agafo la motxilla amb força i entro dins de l'edifici. Estic aterrada, em tremolen les cames, i no sento que estigui respirant, una cosa molt important que hauria de fer.