Dones

Diari I

6 de Desembre de 1384

Fa ja 3 mesos 6 dies i 2 hores que no parlem, tinc unes ganes terribles de parlar-hi, per desgracia com ja t'he explicat, la situació que estem vivint no ens ho permet gaire, més ben dit, no ens ho permet la gent del poble, ja que no esta ben vist, i tampoc es que estigui molt bé potser... Però no puc aguantar més!

Què passaria si li tornés a parlar i tothom se'n assabentés ? Suposo que el meu regnat acabaria i seria el meu i el seu final, ja que clar està prohibit, però i si... ja que soc qui mana... ho pogués canviar? Com ho podria fer això sense insinuar la meva compromesa situació? Diari això pot sonar molt estrafolari però em sembla que tinc la solució. Complicada és , però una ha d'arriscar-se si vol aconseguir alguna cosa i més sent la reina.

8 de Desembre de 1384

"Valenta rosa,

Espero que aquesta carta t'arribi sana i estalvia, com m'ha arribat la teva esperada carta, ja feia tant temps que no parlàvem pensava que potser t'havia pogut passar alguna cosa. Pensava que per culpa d'ells havia acabat la nostre situació, però me'n alegro de que no sigui així. Espero amb totes les meves forces poder tornar-te a veure, poder... abraçar-te, la teva mirada, el teu senzill somriure que podria fer-me caure a terra de lo meravellós que pot arribar a ser. Com els teus dits toquen els meus, d'aquella manera que només tu saps fer, perquè es pari el temps i el meu cor s'acceleri. Aquells instants, quan podia sentir el teu cor accelerant-se poc a poc, quan anaves apropant-te lentament. Aquella sensació de només ser-hi tu i jo i que res ens podia fer mal, la teva olor a roses banyades d'aigua del cel, tocades per el primer raig de sol o la teva dolça veu a cau d'orella... Ho trobo a faltar tot de tu... I per desgracia només recordant-ho, puc passar els dies...

Com has dit en l'anterior carta, podries tenir una solució, espero que així sigui, ja que no suportaria aquesta recança per tota la eternitat...Ni tan sols crec poder aguantar més sense tu.

Espero ben aviat tornar estar al teu costat de nou.

T'estimo.

-Artemísia"

I aquesta carta tan bonica, diari, desitjant-me pels descosits, és la que he rebut aquest mateix matí a urpes del seu valent colom missatger que ha de travessar muntanyes i rius només per l'amor, si es pot dir així, que sentim entre nosaltres. Diari, vostè que no em jutja mai , que sempre m'escolta, ja que és un objecte inanimat, es pot sentir un amor tan gran per algú? Ja ho sé que a nosaltres, les dones que regnem, ens han ensenyat des de petites a lluitar i no deixar anar sentiments, però es que ho portem a dins! L'estimo, més del que em podria haver imaginat i no només pels seus encants, no, sinó per com és ella. Si està tan malament, digui'm, perquè ho sentim?

Aquesta nit demanaré immediatament que em portin al seu castell. I demà podrem iniciar la partida en el primer raig de sol que travessi les parets d'aquest maleït castell.

La població ja començava a sospitar d'alguna cosa, no era normal que una reina necessites tant anar a un altre regne per demanar consells de guerra, quan no n'hi havia cap d'iniciada i ni se'n planejava una. Tot i així, em tornaré a arriscar un cop més, i aquest cop, podré explicar en persona el meu pla a la meva estimada, sense el neguit de que algun xafarder intercepti els nostres missatges amb el colom.

11 de Desembre de 1384

Ja fa dos dies de la meva partida, espero amb ànsies el retrobament, cada cop s'acosta més i cada passa que faig, m'emociona més encara. Només falten unes poques hores, en concret 15 , per tornar-la a veure, per poder sentir aquella veu dolça i tendre que em ressona a la ment cada dos per tres imaginant-me que diria ella a cada instant si estigués amb mi. Quines ganes!