ℛ.𝒫 ℋ

@Ririlya_phoster جييت على جناح السرعة

@HildeChpaiker تعالي الخاص هنا

@HildeChpaiker انستا ايش يا حبي النت ما يشغله 

@Ririlya_phoster thank you :) 

soon**

@LoRan_Malik next chapter is coming out soo :)

@ Chibijuu  I loved your book ✨
            لقد أحببت كتابك 

@ Eva__Ron-7  شكر ! :) ~

@rihabphoster Dos homes més estan de genolls, tremolant de por del seu enfadat líder ... s’enfronten a una mort segura. Un d’ells va voler demanar-me que perdoni la seva vida, però el seu intent va ser patètic ... així que aviat va caure mort a terra amarat de sang i aviat l’altre el va seguir ...
            __________________________________
            
            7 de decembre 1923 , 05:12 de el mati.
            Un home s’asseu al seu escriptori mentre fa els seus tràmits interminables ... els seus llargs cabells rossos estan lligats enrere, al seu costat una tassa de cafè amarga equival al seu mal humor. La fatiga i l'esgotament eren evidents a la cara per no haver dormit els darrers dies.
            "Alfred! Alfred!"
            Va obrir la porta amb tanta força que va entrar un home de cabells negres i ulls morats.
            "No és el teu moment Roger, tinc una feina important ..."
            Mai va ser interromput davant Roger amb notícies lleugerament impactants ...
            "La vostra casa ha estat atacada! Natasha està morta! Mei i Ririlya falten i encara no s'han trobat!"
            Va acabar el seu discurs respirant profundament abans de netejar-se la suor del front ... L’Alfred es va redreçar ràpidament quan els trets de la ràbia eren a la cara i els seus ulls daurats s’havien tornat vermells de sang ...
            "Roger, digues als soldats que es preparin. Tenim una llarga nit per davant ..."

@Ririlya_phoster Capítol I
             "Només és el principi del final"
            
            6 de decembre 1923 , 23:28 de la nit.
            Aquella nena asseguda de genolls davant d’aquella casa ardent, la roba i la cara ja són negres, algunes llàgrimes clavades als ulls sortints que encara no han caigut ... 
            als seus braços hi ha una altra nena, de cabells rossos, en contrast amb els seus cabells negres. Va plorar en braços de la seva germana gran i semblava que encara no havia experimentat la seva sisena primavera ...
             La nena gran es va redreçar del seu lloc i després va agafar ràpidament la seva germana menor tan bon punt les flames van començar a assolar-ho tot a prop seu. Va estar caminant i caminant durant molt de temps ... Ja no va veure el que tenia al davant, un estrany dolor la va arrasar de sobte i va caure a terra de dol al mig del bosc ...
             Va obrir els ulls a les seves dues boques quan va sentir que alguna cosa enganxosa se li llepava la galta; el primer que va veure van ser uns ulls blaus i un pelatge negre, que només pertanyien al gos guardià, Siren.
             Va sospirar còmodament per veure la seva germana al seu costat adormida.
            " Mei, Mei ! "
             La noia de cabells rossos va obrir els ulls lentament i, després, va mirar el seu parador amb sorpresa i desaprovació, abans que tornessin els records de la nit passada ... Estava a punt de tornar a plorar abans que alguna cosa li cridés l’atenció ...
             "G - germana ... el teu ull ..."
             "..., què hi ha al meu ull?"
             "El seu color és... vermell?!".
            ____________________________________
            
            7 de decembre 1923 , 04:34 de el mati.
            "Què voleu dir que van fugir?!"
            Un gran home marró va tocar la taula violentament, posseint cabells marrons i uns ulls verds brillants ... entre una mà hi havia un cigarret de luxe.
            "S - Senyor! E - Em disculpo -"
            "No vull escoltar la vostra patètica disculpa! Mata Alfred i les seves filles! Què és incomprensible en les meves paraules? I acabes de matar aquella maleïda humanitat !!"