EN ELS MEUS ULLS

3r de Primària: 1er trimestre

Ens han canviat de classes, ja no estic amb els meus amics. Alguns s'han quedat en mi, però d'altres se n'han anat. M'han abandonat. Estava indignada amb els professors. Perquè no entenien que una noia com jo necessita estar amb els seus amics? Que volen que sigui una amargada o què? I al damunt m'ha tocat a la chica apestosa; no és que me caigui malament, es que mai es dutxa. Buf, i fa una pudor... Espero que no ens fiquin jintes a classe.
-Elena -vaig sentir una veu que em va cridar i em vaig girar. La vaig reconèixer a l'instant -. Porta't bé, no facis parlar, estudia i no et distraiguis. Treu bones notes i fes nous amics, d'acord?
Aix, la mama, sempre tan contorladora. Katy, Katy, Katy. Mmm...quan apendràs que ja tinc 7 anys? Sí, 7, soc de finals, més concret del 20 d'Octubre. Ja soc gran i sé el que he de fer. Però encara que pensi tot això sols li vaig dir:
-Ho se mama, tot anirà bé.
I la vaig abraçar. Com sempre. La meva germana em deia que jo era la preferida. La Carla i jo no teniem la millor relació, la típica; t'insulta?, amenaçes en que li diràs a la mama. Te pega?, l'amenaçes de que li diràs a la mama. I sempre així, però he d'admetre que sense ella estaria aburridíssima.
Vaig anar a la fila (sí, feiem fila per a passar llista fora al pati) i vaig notar una mirada punxant als meus ulls. Qui era aquell noi?
Mmm...no el coneixia. Com que sempre era com: los de la A en los de la A, los de la B en los de la B, los de la C en los de la C. I mai ens relacionavem fora de la nostra classe.
Tornem al tema, aquell noi no era feo, al contrari, tenia cert encant; ulls verds blau però més tirant a verd, preciosos, un cabell massa poblat potser, pero rubio i amb uns caragolets al flequillo molt característics. Les galtes una mica sonrojades, però crec que era perque jo també li estava tornant la mirada. Tenia la bova que li regalimava saliva. Estava empanat. De sobte va sonar la campana i els dos vam abaixar la mirada de cop. Ens vam ficar a la fila i vaig intentar reconèixer a algú, i ho vaig fer. Lluc, David, Jon, la Irene, la Miriam, la Malak i la Ona, però ella no anava abans en mi a la classe, la vaig conèixer al campus del CEM.
[...]
Els seguents mesos vaig anar fent amics: els mateixos que ja he nombrat, la Marta, l'Arnau (que ma iaia em va dir que ja ens coneixiem desde petitets, i que vam ser novios a prescolar), Pol, la Cloe (una miqueteta repelent i pija), la Núria i l'Anaïs. Als patis sempre estavem la Marta, la Nerea (que no anava a la meva classe però erem amigues), i jo, perseguint als nens: Pol, l'Àngel i de vegades l'Arnau.

2n trimestre:
Aquell nen que he descrit al principi no parava de mirar-me amb la mateixa cara que el 1er dia. Ah, i per cert, ell es deia Àngel.
Que juguessim junts al pati no vol dir que fossim amics, sols juguavem junts, com persones madures (o això creia jo, sols tenia 7 anys).
Poc després van córrer els rumors que aquell noi estava enamorat de mi. Com havia passat? Se suposa que per enamorar-te de una persona has de saber els seus secrets, i ell ni tan sols em deia hola pels matins. Bueno, normal, tampoc podia. Era les típiques noies que sempre arribaven tard a classe. SEMPRE. Quan anava amb el meu iaio veniem 20 minuts abans, i amb la meva mama, uns 5 minuts tard.
No canviessim de tema, continuem.
El noi, com ja he dit, estava "enamorat" de mi. No sabía el que era l'amor! En el que porto de voda m'he enamorat 1 vegada però no crec que fos enserio enserio, sols de voler estar en esta persona.
Uns dies més tard em va demanar de sortir. Sortir!? No m'ho podia creure. 1 trimestre miran a una persona, t'enamores i ja li demanes sortir? Sense saber res d'ella? Im-pos-si-ble. No sabia que fer.
-I doncs? Que dius?...
-No!
-No? -se li va quebrar la veu. No sabia que fer, però si no sentia res per ell no li podia dir que si. La meva mama sempre deia que val mésa veritat perquè si la confesses més tard, les conseqüències seràn pitjor.

3er timestre:
No vaig deixar de jugar en l'Àngel al pati. Corria molt i volia demostrar les meves capacitats davant de l'altra gent. Crec que corria prou ràpid, per ser una nena.
Em vaig cansar una mica, però, d'ell. Estava dia sí i dia també demanant-me de ser la seva novia. Jo per mi que era un flexaso o algo.
-I bé?
-Agh -m'hagués encantat dir-li en aquell moment: no et canses de que sempre et trenqui el cor? No veus que no sento res per tú? Doncs passa de mi! No vull fer mal a la gent, i a tu te'l faig sempre -, no! No t'estimo!
Que cruel, era un mostre, no li podia fer això.
-D'acord, però faré el que sigui possible per a que m'estimis. Canviaré, t'ho prometo. T'estimo Elena. Per cert, felicitats.
La veritat, això no m'ho esperava. Se n'havia enrecordat! No savia si alegrar-me o penedir-me. Em coneixia, ho sabia.

[***]