EN ELS MEUS ULLS

Aniversari dels 10 (5è de primària) Flashbak

  El meu aniversari...falta una setmana i ja tindré dos numeros! He de començar a planificar-ho tot. Qui vull que vingui, on ho faré, que faré...
  INVITATS FESTA ELENA 10:
ARBEFORE
ONA
NEREA
IRENE
ELISA
BERTA
QUERALT
ANAÏS
SERGI
GERARD
NÚRIA
   Mmm...qui em falta? La Marta. No! Ens hem barallat i no la pensao invitar si no es disculpa.
[...]

  -Hola Elena. Perdo per lo del altre dia. No ho hauria d'haver fet. Esta molt malament, ho se, peró ho sento i espero que em puguis perdonar.
   Bona disculpa. Tampoc me cau malament, sols ha sigut una petita baralla. Esta bé, la perdonaré.
  -No passa res Marta, de baralles les millors amigues. Pero espero que no passi una altra vegada.
  Trec la llibreta i apunto:

    INVITATS FESTA ELENA 10:
ARBEFORE
ONA
NEREA
IRENE
ELISA
BERTA
QUERALT
ANAÏS
SERGI
GERARD
NÚRIA
MARTA
  Ara sí.
  [...]
  Agh, estic agotada! Odio este mestre. És un machista! Menos mal que l'any vinent ja no el tenim. Li toca el cul a totes les nenes! I entra al vestidor com si res! Es un ligon de merda! Un machista de merda!
  -Ja esteu? Va que marxem!
  Sentim totes desde dins el vestidor. No vau que en 2 minuts no ens podem haver dutxat? L'odio. Odio, odio, odio, odio!
  -Agh, estem mestre es horrible!- diu la Irene.
  -Jo també! No tenim privacitat i és un guarro!
  -Entra quan vol, mos toca lo cul...Li hauriem de dir a la directora, no trobeu? Ademés, que l'any que ve ja no el tenim- ara es la Miriam qui protesta.
  -Doncs sí, eh. No estaria malament.
  Sortim totes alhora, com si fos una abalancha. Los xiquets ja estan a la fila. Com sempre.
  -Tens ganes de que sigui el teu cumple?- me pregunta la Ona.
  -Claro que sí! 10 anys. Ja era hora.
  -Doncs mos veiem allí, Elena- diu una vau masculina.
  Com? Que acaba de dir? No pot ser. Ell no vindrà.
  -Àngel! Ja li as trencat la sorpresa!- diu la marta en una ravia feroç.
  -Sorpresa? Quina sorpresa?- pregunto confosa.
  -Enteoria era una sorpresa pero ja que l'Àngel ho ha dit pues... No li diguis a la teva mare que ho saps. Ella ha fet un grup pel teu cumple i ens ha invitat.
  -A tu també?- li pregunto a l'Àngel.
  -Mmm...doncs sí.
  Pfff...no m'ho podia creure. L'Àngel a la meua festa? Que pinta ell aqui? No ho entenc... Però el que no sabia era el que hi pintava realment allà.
[...]
ANIVERSARI:
  Es pensen que no ho se, però demà anire al tros. Aquesta nit s'han quedat la Queralt i la Elisa a dormir a casa.
  Demà m'han preparat la roba de tros, como no.
  –Elena, vesteix-te i ves en lo papa a tirar la basura!
  –I la Elisa i la Queralt me acomanyen?
  –Sí!
  –Vale, bfff...
Pujem al cotxe, em posen una venda als ulls i quan estan a la retonda de les basuren es donen compte de que ja me se el camí cap al tros de memòria i fan veure que paren a l'autopista. Però, la veritat, no saben ni cordar una benda ben posada perquè ho veia tot per baix.
  –On estem?–una mica de dissimulació.
  –Ara arribem.
  I quan arribem al "suposat loc que no se quin és" em trobo amb un munt de persones amb la cara tapada per una màscara de Piolin, el meu peluix preferit.
  –Qui son, Elena?
  –Emm...Piolons i la Elisa i la Queralt.  
Rises de fondo... Solament mirant les sabates ja se qui son! No soc tonta i tinc ulls!
  –Vale, destapeuvo's les caretes! –va dir la meva mare que inclús estava més il·lusionada que jo.
  Llavors m'apareixen un munt d'amics i...l'Àngel. No podía estar més roja que un tomàquet en aquell moment. Però ell em continuava mirant en els seus ullassos verds que em deien: t'estimo i sempre ho faré. Em transmitien aquest missatge. I aquell somriure. Em derreteria en qualsevol moment.
                    .     .     .    .    .

  Però, que? Que passa ara? Que es tot això?
  –Irene, que plantejes?–vaig preguntar sense saber ben be que pretenía.
  –Que impacient, tia! Ja ho veuràs.
  Més tard em van destapar els ulls i anava envoltada de tovalloles blanques i paper de vàter volant detràs de mi. No ho entenia. Fins que el vaig veure; i allí estava, en el seu xandall i les seves bambes casual, davant meu, més nerviós que quan et tires un pet a classe i se sent i fa pudor i et miren. Més nerviós que això. Sí, mataré a la Irene, definitivament. La mataré.
  –Elena– van procedir les paraules com murmuris en el meu cap –, t'estimo. Vols sortir en mi?
  Com una boda! Doncs no. No ho acceptava, no l'estimava. No ho feia.
  En aquell moment vaig ser la dona més odiosa del planeta. La més freda, la més idiota i la més culpable. I aquesta va ser la meva resposta:
  –No, no t'estimo i no ho faré mai.
  I vaig sortir corrent, deixant caure la tovallola i el paper de vàter pel camí, cap a l'arbre; el meu arbre.
  
   ÀNGEL:
  Preciosa. Estava pteciosa. Aquest seria el moment, ho presentia.
  La veia tan guapa, tan...perfecta. Com és ella. Perfecta. M'encanta aquesta paraula, la defineix molt bé. Ja ve cap aquí... No se com les seves amigues m'han pogut convèncer per fer això!
  –Elena, t'estimo...vols sortir en mi?–perquè collons m'angenollo? No m'estic declarant! Bueno, en part sí, però això no ve al cas.
  La seva cara és un poema. Àngel, què coi has fet? Et rebutjarà.
  –No, no t'estimo i no ho faré mai.
  I surt correns. L'amor de la meva vida se n'ha anat. M'ha abandonat. No, Àngel agunata. No aquí davant de tots. Però ni ella ni jo ho podem aguantar. Jo també corro per no trobar-me amb el destí. Fuig d'ell, eiu el meu subconcient. I la veritat, li faig cas.
  M'en vaig, ploro. No puc més. Perquè m'odia? Jo no li vull mal, al contrari. La estimo. I en tot el meu cor i donaria la meva vida per ella. Ella em correspon, ho se.