Les arrugues de la Senyora Rosaura ✓

I

Quan la senyora Rosaura va entrar per primera vegada en aquella clínica estètica no estava nerviosa. Va respirar tranquil·lament aquell aire intensament desinfectat i amb regust a làtex. Va seure en una de les incomodíssimes cadires de plàstic que decoraven la sala. La senyora Rosaura no estava nerviosa per un motiu, i n'era un de molt bo: ja sabia de quin record prescindiria. Era un d'aquells records que amb prou feines se'ls pot anomenar records perquè realment ningú els recorda. La senyora Rosaura pensava quantes arrugues podrien difuminar els nous mesos que havia passat a la panxa de la seva mare. Però, per començar, va decidir, preferia desfer-se tan sols d'aquella gran, llarga i profunda arruga que li creuava el front. Per això va pensar que només li demanarien un parell dels mesos que havia passat enganxada al cordó umbilical.

Van cridar a la senyora Rosaura al cap de mitja hora llarga. La va atendre una dona d'aparença jove, amb la pell terça com si l'hi estires els cabells cap enrere i no l'hi permetés tancar els ulls del tot. Vestia una bata blanca que la senyora Rosaura va pensar que quedava molt professional, i uns guants de goma blaus.

—Com ja sabrà, senyora Rosaura, cada arruga és una història, un record. Està vostè al corrent del risc de l'operació? —La senyora Rosaura va afanyar-se a respondre que n'estava al corrent i que no l'hi importava perdre aquells primers "no records", denominació amb la qual la doctora no va semblar molt d'acord, però va decidir deixar passar. Tot seguit la Senyora Rosaura va procedir a explicar quin era el record que desitjava esborrar. Havent acabat l'explicació la doctora l'hi demanà que s'estirés i tanqués els ulls i així ho va fer la senyora Rosaura obeí ja gairebé adormida per l'anestèsia.

Quan tornà a obrir els ulls li va semblar que amb prou feina havien passat uns minuts d'ençà que s'havia estirat a la llitera. La doctora va allargar-li la mà per sobre del taulell desitjant-li un bon dia i la Senyora Rosaura la va entomar encara sense saber ben bé que acabava de passar. Va tornar cap al seu pis de les Rambles caminant. No se sentia adolorida, així i tot li havia quedat una sensació estranya de malestar superflu. Mentalment va començar a repassar record de la seva infància: la primera bicicleta, el naixement del seu germà petit i les mudances al casalot modernista quan tenia tan sols nou anys. No semblava que hi hagués una sola peça d'aquest trencaclosques de records que no encaixes o faltes.