Les arrugues de la Senyora Rosaura ✓

II

Si hi havia alguna cosa que apassionava la Senyora Rosaura eren els llibres i els miralls. Li encantava l'olor de les pàgines que començaven a engroguir-se i els miralls d'època. Amb els anys aquestes dues passions havien anat envaint el pis de les Rambles en el qual s'havia instal·lat feia més de quaranta anys. No hi havia una sola paret que no decorés un mirall o una estanteria carregada de llibres des del terra fins al sostre. En tancar la porta del pis el primer que va veure va ser la llumeta intermitent del telèfon fix que la seva filla tant li havia insistit a canviar per un de mòbil, però a la Senyora Rosaura no li agradaven gens aquests artefactes moderns. En prémer el botó dels missatges de veu una dona va començar a parlar a l'altra línia. El missatge es va allargar mentre la Senyora Rosaura anava fins a la cuina a servir-se un got d'aigua. En tornar de la cuina, encara no havia pogut endevinar qui era aquella dona que l'anomenava "nena" cada tres paraules, així que va pensar que s'haurien equivocat de número i va esborrar el missatge. Després, amb el got d'aigua encara a la mà, es va acostar a un dels seus miralls preferits, de marc daurat que li donava un aire car i antic que tant li agradava. L'arruga havia desaparegut. Amb els dits va estirar la pell del front, però no en quedava cap marca, com si mai hagués arribat aparèixer. La Senyora Rosaura va somriure al mirall satisfeta amb la seva decisió i unes arrugues li van aparèixer sota dels ulls. De fet, ara que s'ho mirava bé, perdre aquella gran arruga només havia accentuat el miler de petites arrugues que se li escampaven pel rostre. Aquella nit la Senyora Rosaura se'n va anar al llit decidida a tornar a la clínica l'endemà, i no es va adormir fins que va tenir decidit quin record intercanviaria per aquelles horribles arrugues de sota dels ulls.

En sonar el despertador la Senyora Rosaura va saltar del llit i es va enfundar en la seva bata. Es va dirigir al menjador i li va posar menjar al seu gat blanc: Gurguí. Anomenat així per la seva escriptora preferida. En acabar es va servir ella un te amb mel i una torrada; es va vestir i va marxar amb pas decidit.

A l'entrar a la clínica estètica va dringar la campaneta de la porta. La mateixa dona que l'havia atès el dia anterior somreia darrere del taulell.

—bon dia, Senyora Rosaura. –la Senyora Rosaura va saludar a la dona i sense perdre temps va començar a explicar-li el que volia fer:

—pot eliminar tots els somnis, les hores que he dormit durant tots aquests anys. —explicava tranquil·lament i la dona, enfundada en una bata blanca va assentir. — comenci per aquestes arrugues d'aquí els ulls. –va assenyalar.– després pot fer el que li sembli amb els records sobrants. Dit i fet. En sortir de la clínica la Senyora Rosaura podia somriure sense cap mena de por a fer més fondes les arrugues de sota els seus ulls. Altra vegada va començar a repassar mentalment tots els seus records: El primer dia d'escola, el seu primer préstec a la biblioteca i el primer gat que va recollir del carrer. No havia oblidat res d'important.

En tornar al pis de les rambles va saludar Gurguí i va penjar la jaqueta al costat de la porta. Va anar a la cuina i se serví un got d'aigua. Tornà altra vegada davant del mirall i s'examina la cara fent tota mena de ganyota. Les arrugues dels ulls havien desaparegut i algunes de petites de mig front. Com podia haver-li fet només mig front? Ara estava horrorosa. De fet, si s'apropava bé al mirall fins que la respiració entelava la imatge, podia veure perfectament on acabaven i començaven les ondulacions a la pell. De cap de les maneres podia quedar-se així.

Aquella nit la Senyora Rosaura no va dormir bé. Es va bellugar entre els llençols fins a perdre els mitjons. En sonar el despertador saltà del llit per posar-se la bata, però s'adonà que els llençols eren humits. No podia ser. Allò feia una catipén espantosa. S'havia fet pipí. S'afanyà a desfer-se del pijama i dels llençols i obrí la finestra de bat a bat. En acabar anà a la cuina i se servi la tassa de te amb mel i la torrada. Posà menjar al gat i marxà directe cap a la clínica.

Quan entrà el soroll de la campaneta se li va fer irritant. La dona l'esperava darrere del taulell i la saludà:

—Bon dia, Senyora Rosaura.

—M'has destrossat la cara. –acusà la Senyora Rosaura.– ara les arrugues m'arriben fins a mig front. Arregla-m'ho.

La dona de bata blanca tardà uns segons a respondre. Tragué els papers de darrere el taulell i els hi allargà.

—I ja sap quins records vol intercanviar? –la Senyora Rosaura amb el bolígraf que ja lliscava sobre el paper del formulari es va aturar de cop.

—Quin record em queda que no sigui important?

—Tots els records són importants. –la Senyora Rosaura no es va poder estar de pensar que allò eren bajanades, ella estava perfectament i havia oblidat moltes hores.

—Doncs esborri tot allò que vaig aprendre a l'escola que ja gairebé no recordo. Soc gran, de poca cosa em pot servir ja.

—Molt bé. –assentí la dona.– i alguna cosa més? Per acabar-li tot el front, vull dir.

La senyora Rosaura se la mirà estupefacta. Tants anys d'escola i no li servien ni per desfer-se de les arrugues de mig front.

—Pot esborrar a la gent de poca importància, suposo. No tinc gaires amigues, jo. Qualsevol persona que no sigui de la meva família. De totes maneres ja ningú em truca.

Les dues passaren a l'habitació del costat. No trigà massa a sortir d'allà. Com sempre la dona del taulell li desitjà un bon dia, aquesta vegada la Senyora Rosaura tan sols assentí amb el cap. De tornada cap a casa passà per la botiga a comprar pa. Demanà un rodó i de seguida li tingueren preparat. Va agafar-lo i sortí de la botiga.

—Senyora! Esperi! –el forner sortí corrents cap a ella i l'atrapà a mig carrer.– S'ha de pagar el pa, senyora. –La Senyora Rosaura es quedà mirant aquell home uns segons abans de comprendre-ho, i amb un somriure fals li demanà disculpes.– son cinquanta cèntims, si us plau.

—Es clar, es clar... –la Senyora Rosaura obrí el moneder i es quedà mirant les monedes que dringaren amb la sacsejada nerviosa de les seves mans.– cinquanta... es clar... Em pot contar les monedes, si us plau? –es rendí finalment i l'home va assentir amb un somriure. Agafà un grapat de monedes sense mirar-s'ho gaire i assegurà a la Senyora Rosaura que aquella era la quantitat exacta.