FIJI

CERCANT NOUS CAMINS

    *¡¡¡¡Hola a tothom!!!! Aquesta és la primera història que publico. Sincerament, estic més nerviós del que hauria de fer. Només espero que gaudiu amb tot aquest drama, misteris i girs dramàtics. Prepareu els seus cafès, infusions, xocolates calentes o el que vulgueu i gaudiu de la lectura.*

En un petit poble a la comunitat autònoma d'Astúries trobem un jove de 18 anys anomenat Noah, Noah Sean. Un noi realment alt, amb els cabells castanys i curts, té els ulls d'un color avellana que brillen sota la llum tènue del sol i un cos realment atlètic. Doncs bé, aquest sóc jo.

Just estava sortint de la dutxa que em prenc cada matí després del meu entrenament matutí, quan vaig sentir com "House of Memories" sonava com cada vegada que algú em trucava. Aquell cop era la meva estimada mare.

- Hola ma...- però no vaig poder acabar que ella ja m'estava cridant.

- ¡NOAAAAAH FELICITATS REI MEUUUU! El teu pare i jo estem mola orgullosos de tu - de què m' està parlant? No és el meu aniversari ni tampoc... Ostres és veritat, la maleïda universitat de Girona.

Espera. Havia entrat a la universitat que havia somiat entrar des de ben petit? No, segur que no. La universitat només tenia 10 places. De veritat he entrat o ho havia entès malament?

- Mama de què m'estàs parlant? El meu aniversari és el 15 de setembre, encara falten mesos - vaig dir desitjant que esmentés la meva universitat.

- Ai Noah, tan llest per a unes coses i tan ximple per a unes altres eh. No te'n recordes que vas sol·licitar plaça a la universitat d'EUSES? No volies fer el doble grau de fisioteràpia i CAFE? - Ciències de l'Activitat Física i Educació esportiva - O és que ja amb tant d'entrenament per anar a representar Espanya al mundial de karate se t'havia oblidat?

I així ho ha dit. La gran notícia. Acabava d'aconseguir un dels somnis de la meva vida. Al setembre aniria a Girona –a Catalunya– a estudiar el que sempre havia somiat. No sé ni com em sento, m'he quedat en xoc.

EUSES no és una universitat de prestigi com Harvard o altres universitats com les que havia estudiat el meu pare. Però EUSES m'oferia una oportunitat que a cap altra universitat no: entrenar amb la selecció catalana diàriament. EUSES és la universitat de l'esport i això, per a la gent com jo, és la universitat ideal.

Gràcies a la meva gran dedicació al karate ja havia guanyat 7 campionats d'Espanya amb la selecció Asturiana, però la selecció que sempre havia volgut representar era la catalana. Ara no és moment de pensar en això. Acabo de saber que estudiaré a un gran universitat. Viuria sol, canviaria de gimnàs de karate, em formaria a nivell d'estudis professionals i, a més a més, tindria accés directe a la selecció catalana de karate. Què podria sortir malament? 

Mogut per l'emoció, i encara amb només una tovallola posada al voltant del cos, obro el meu IPad i busco la meva bústia. Efectivament, allà estava, la invitació formal on m'informaven que havia estat admès a EUSES. Ara només em faltava omplir la paperassa i ja seria membre oficial de la universitat.

- Noah, Ets aquí? - merda. M'havia oblidat que tenia la meva mare al telèfon.

- Sí, sí. Perdona, és que encara em costa acceptar-ho. És un somni fet realitat.

- T'ho mereixes Noah. Ets un campió. - la meva mare realment sonava emocionada. Gairebé es podria dir que notava com s'aguantava les ganes de plorar. - Bé et deixo tranquil que ara ja aniré a treballar. Ens veiem a l'hora de sopar, t'estimo. Disfruta del moment. 

- Fins després mama. T'estimu - i dit això, em va penjar

Ara només em faltava, entrenar a tot drap, gaudir de l'estiu i acabar de preparar-me mentalment per al que vendria.

[...]

L'estiu ha passat realment de pressa. Ha sigut un estiu molt bonic, he pogut acomiadar-me bé dels meus amics en diferents ocasions, sempre prometent repetir-ho l'estiu següent -que era quan tenia pensat tornar-los a visitar-. Ara tocava la part més dolorosa. El comiat de la meva parella Jean, i els meus pares. La meva xicota ja feia temps que es mentalitzava, així que la cosa no va anar malament. Vam passar un cap de setmana tots dos solets i vam tenir el nostre últim petó en molt de temps entre llàgrimes - el típic drama de películes. Cosa que jo mai m'havia imaginat que tindria - Però la meva mare...

- Noah et trobaré a faltar molt. Truca'm una vegada cada dia almenys eh - i allà hi havia la meva mare la intensa - com se t'acudeixi no agafar-me el telèfon t'aniré a veure immediatament. -  I em dona una abraçada amb una força que m'ofega - T'estimo molt Noah, ets el meu major orgull. No deixis que els catalans et treguin aquest somriure tan meravellós que tens. Ja saps què em va passar a mi.

- Mama tranquil·la sóc fort, ho suportaré. - li dic mentre l'abraçava també.

-Noah molta sort a Catalunya. Demostra'ls de què ets capaç. - aquest és el meu pare. No és gaire parlador, però sempre sap què dir i quan cal dir-ho. Suposo que per això l'estimo tant. Realment, ningú m'entèn tant bé com ell – Et desitjaria sort, però allà on vas no la necessites.

- Gràcies pare. Ja sé que sóc millor que tu no et preocupis - li dic fent broma mentre pujo al taxi que em portarà a l'aeroport - Adéu família, ens veurem abans que pugueu dir el meu nom.

I mentre el taxi i jo ens allunyem del meu poblet anomenat Viavélez, miro per últim cop les tres persones que trobaré a faltar més durant el temps que em vindrà. Amb els ulls plens de llàgrimes i el cor ple de somnis, emprenc ara la meva nova aventura a Girona.

Ara començo a agafar nous camins. Ara començo una nova vida.

Espero que us hagi agradat. A la mínima que pugui ja em posaré amb el pròxim capítol. Ara és on el llibre es comença a posar interessant heheh.