OPDN

Capítol 2 - KEILA

Ja fa 7 anys des que vam crear l'OPDN. Tant de bo no haguéssim imposat mai aquella maleïda vacuna... Si no hagués existit mai no hauria passat tot això.

Tot va començar quan van diagnosticar el càncer a la meva mare, encara era jove i no m'agradava l'ambient a casa. Quan vaig ser més gran em vaig prometre que mai no tornaria a patir perquè algú que estimo tingués una malaltia greu. Em vaig estar imaginant com ho podria evitar, i, com que tot es soluciona amb medicacions, doncs vaig pensar a crear-ne una. 

Vaig pensar que el Lisander em podria ajudar ja que li agradava molt la ciència, i així tindria una oportunitat per parlar amb ell ja que era el meu primer amor, pero ja parlaré d'ell més endavant. Com deia, quan vaig ser gran continuava pensant en com podria ajudar a tothom. Així va ser, vaig parlar amb científics i investigadors per veure com hauria de ser la vacuna, em van parlar sobre una medicació que potser curaria el càncer, però jo volia que aquella vacuna et fes immune a qualsevol malaltia existent. Encara que les persones que se la posessin fossin menys  felices, no moriria ningú. 

Després d'un temps vam acabar les investigacions i vam crear l'OPDN, la medicació més completa que mai havia existit en tota la història. Vam fer unes proves amb conills i rates que tenien malalties per veure com reaccionaven. Quan encara esperàvem els resultats, em va trucar un home que estava interessat a comprar la vacuna i fer-la part del seu programa polític. Ho vaig veure com una oportunitat de treure-la al mercat i així aconseguir l'objectiu de tota la meva vida; així doncs, vaig acceptar la seva proposta tot i que encara no teníem els resultats, però confiava molt en els científics que ho havien fet.

Així va ser com els Ucalistes van comprar-me l'OPDN, que després recomanarien a tothom  mitjançant la televisió, la ràdio, els diaris, etc... La gent va començar a posar-se l'OPDN i es va veure un canvi en la societat. Tothom estava molt tranquil, era meravellós, ningú plorava, no reien de manera molesta, ningú cridava...

Van haver-hi persones que es feien dir La Resistència i es negaven a posar-se la vacuna. Nosaltres vam decidir que aquelles persones eren perilloses i que potser alterarien les persones que es vacunaven; per això és que vam deixar-los a unes residències on tindrien un tracte diferent. Es parlaria amb ells, els ensenyaríem què podia ocórrer si no es posen la vacuna. El temps passava i el món era perfecte, el nostre partit polític (bé, a mi ningú no em coneixia) va començar a expandir-se per tot el món. Mentrestant els rebels encara protestaven, no sabia per què.

Després de 5 anys, quan semblava que tot anava perfecte, de sobte van començar a sortir a les notícies casos de gent al carrer vomitant sang. Es llançaven al terra però no cridaven de dolor. Ens va estranyar molt perquè això no hauria d'ocórrer si s'havien vacunat, per tant vam pensar que era gent que no s'havia posat l'OPDN i que havien d'anar-se'n a les residències on hi havia la gent que formava part de La Resistència.

Aquests casos continuaven i nosaltres ens vam alterar perquè eren persones que s'havien vacunat ja que tenien la marca de l'OPDN (un cercle vermell en el braç esquerre). Vam començar a investigar com és que havia passat això. Era l'únic error que tenia la vacuna? Quins efectes secundaris podia tenir? En aquells moments vaig recordar-me dels conills i rates amb les quals l'havíem provat, així que vaig agafar el cotxe i vaig anar directament al laboratori. 

Només entrar per la porta de la sala vaig veure una de les imatges més traumatitzants que podria veure algú; conills i rates mortes amb rastres de sang per tot el terra, les gàbies on es trobaven mossegades per escapar d'allà. Va ser allà quan vaig adonar-me que la gent moriria tard o d'hora i que ningú es queixaria.

Vaig tornar ràpidament al Palau Reial i vaig parlar amb el generalíssim i vaig explicar-li que havíem de parar de vacunar i avisar a tothom, però ell em va dir que no em preocupés, que segur que era una cosa que portaven d'abans i que no feia falta fer res. Jo no vaig estar-hi d'acord i vaig tractar d'actuar per mi mateixa. Vaig anar a les residències per tal d'intentar parlar amb algú de La Resistència.

Em van obrir les primeres portes. Era un lloc molt modern i molt agradable. Però a mesura que  s'obrien portes es posava més lleig i em sentia més incòmoda i amb pitjor sensació. Hi va haver un moment en el qual vaig començar a veure gent amb ferides, persones encadenades a llits, gent cridant de patiment i plens de sang. 

De sobte, al final del passadís, veig un home alt, amb barba i amb un caminar de ferit; s'apropava més i més i en un racó de llum reconec l'amic del qual m'havia enamorat, el noi que només amb un somriure m'il·luminava, l'amor de la meva vida, vaig veure el Lisander.