La llum de la lluna ens il·luminava les cares, ens estàvem mirant fixament, aquell moment en un futur sabíem que seria inoblidable.
Aquella lluna era tan minvant que feia que ens encantéssim durant uns minuts per contemplar-la, això no impedia que després de mirar-la ens miréssim també nosaltres als ulls.
Ella tenia uns ulls tan macos, marrons, era un marro clar com la mel i aquells llavis, carnosos i rosats, tenia la cara vermelleta en general, perquè feia fred, això feia que es veiés encara més atractiva als meus ulls.
I finalment va passar, sota aquella lluna minvant i aquells núvols rosats com les nostres cares, el nostre primer petó. Tan màgic com aquella nit.
