La Vida És Curta

Capítol 6

Els llums del port eren difícil de veure des d'on eren. La Platja de Santa Águeda era un lloc recollit, allunyat de mirades indiscretes, però també amb poques vistes a la ciutat. El Cinto l'havia escollit per passar desapercebut. Sempre i quan no hi arribés algun contrabandista amb estraperlo i la policia l'estigués esperant. L'Armengol havia estat d'acord amb ell. Era millor passar unes nits en algun lloc prou discret com per no tornar a cridar l'atenció.

El Cinto donà una puntada a la sorra. Havia sentit que els crancs feien el niu a sota de la sorra, però no n'havia trobat cap. ¿Potser no sortien de nit? Al cap i a la fi eren animals marins. No es devien comportar com els gats i els gossos.

— Per què estàs murri? — li preguntà a l'Armengol —. No has dit una sola paraula en tota la nit. Et preocupa el que va passar ahir? — preguntà. Donà una altra puntada —. Busco crancs. Són bons en sopa. Si te'ls vols menjar cuits es massa feina. Donen bon sabor al caldo, per això. N'has provat, mai?

L'Armengol el mirà amb desgana. Negà amb el cap.

— Doncs potser ho hauries de fer! Et farà oblidar les coses dolentes. Són poca cosa, realment, però jo trobo que es el que necessites per fer que un sopar sigui una cosa diferent de la resta. Sobretot si són petits. Concentren més el sabor, saps?

L'Armengol s'oblidà d'ell.

Les ones trencaven a dos metres d'on estaven. Al mar una dotzena de llums blanques diferents es repartien per l'horitzó: encenaires. Eren massa gent com per poder aconseguir una pesca massa substancial. Algú s'emportaria una bona captura. La resta tornarien amb les mans buides. Era probable que fins hi tot hi haurien baralles a la platja quan es fes l'inventari per la subhasta de la matinada.

L'Armengol vivia a l'altra banda del penya-segat. Si sabia tot allò era perquè el Cinto es passava totes les tardes que no estava amb ell i l'Enric passejant pel poble de pescadors i parlant amb tothom amb qui es creuava. Més d'un cop li ho havia recriminat, doncs li semblava una pèrdua de temps i que estaria fent-ne un millor ús posant-se a treballar en algun taller o preguntant a alguna barca que se l'emportessin en una jornada. Estava desconnectat de la realitat, no sabia el que era treballar. Tenia prou edat, per això. Però continuà parlant de crancs i de cóm es caçaven.

— ¿Ets conscient de la situació? — li preguntà l'Armengol.

El Cinto s'aturà un segon. Arronsà les espatlles, indiferent, i continuà parlant dels pescadors. Aparentment no l importava que l'Enric no hi fos aquella nit. L'Armengol se'l quedà mirant una bona estona mentre donava cops a la sorra de tant en tant i aixecava polsegueres. Ell estava preocupat; suposava que el seu amic ja se n'havia adonat però ignorava el detall per que se sentís millor. Potser fins i tot sabia que havien detingut a l'Enric i no ho expressava de cap manera. Era un noi singular, estrany, de vegades.

Noves llums aparegueren a l'horitzó. Puntets diminuts que, de cap de les maneres, mostraven la mida real del que aquelles guspires de claror formaven part de. Eren els vaixells de càrrega que atracarien al port al dia següent. Un nou tren sortiria del port quan sortís el sol. Més buit que l'anterior, com sempre.

— ¿Saps el que li ha passat a l'Enric? — insistí.

— Sí — respongué el Cinto. Tornà a encongir les espatlles —. H atingut mala sort. Esperem que no li passi res dolent.

— I ja està? — xisclà l'Armengol —. Esperem que no li passi res! Què esperes que li passi?

— No podem fer res... — digué —. Si està detingut no el podem treure d'on estigui — sospirà —, així que és una ximpleria preocupar-se per ell. I, veient-te, no crec que vulguis enviar-li una carta. M'equivoco?