Contes per a nens i no tan nens.

Buit

❉ ╤╤╤╤ ✿ ╤╤╤╤ ❉

Havia una vegada una llebre de potes molt llargues, molt llargues, que encara que els seus pares hi tenien un nom pensat per a ella, al veure els seus atributs l'hi van posar Hopper.

Anys després, quan Hopper la llebre s'havia independitzat i vivia a la seva pròpia cau, es convertí en una acròbata famosa. Tots al bosc la coneixien per les seves piruetes i salts. A Hopper l'hi agradava l'atenció que rebia, fer somriure als seus espectadors era el seu pa de cada dia, ella estimava molt a tots els nens i adults que acudien al seu espectacle cada setmana. Però la llebre es cansava molt.

-Tanta pirueta i tombarella... Alguna setmana voldria descansar!- Hopper es lamentava a la seva acollidora cau, parlava amb ella mateixa; Fins i tot ni els seus pares l'entenien, pensava la llebre.

-Es clar que... m'agrada el meu treball, estimo molt veure a tothom fascinats amb el meu espectacle però, tant de bo tingués un amic o algú que m'estimés per com sóc i m'entengués...- Hopper murmurava i es va seure al sofà, recolzant el seu cap en la mà. La tristesa li va durar poc, Hopper era d'aquell tipus de llebre que en creia que la vida no era per passar-la plorant tot el dia, i també en creia que no hi havia necessitat de contar-li a ningú les seves preocupacions.

-Hmph!- Hopper es reincorporà, es va aixecar fermament. -No deixaré que l'avorriment em guanyi!- La llebre agafà la seva jaqueta de cuir favorita del penjador i es va disposar a sortir a passejar per el bosc ara que era de nit i no hi hauria tanta gent. Caminava mirant el sòl, anà caminant, i caminant, i caminant... Fins que de cop i volta, escoltà una veu grau i aspra a la seva dreta, amb un to de veu atrevit. Hopper sentí calfreds.

-N'estàs sola, petita llebre?- Hopper es girà per veure l'individu que havia pertorbat el seu passeig. Al veure l'enorme llop negre, que encara que estigués assentat, era més gran que ella, ni les seves potes llargues van respondre, estava de pedra. La llebre va tragar saliva.

-E-estic bé, moltes gràcies.- Començà a caminar una altra vegada però, abans de donar el primer pas, el llop parlà de nou.

-No volia ofendre-la, senyoreta, em dic Frank.- Frank, el llop, li va oferir la seva mà a la llebre, gentilment, esperà a que Hopper l'hi acceptés. Ella, encara atemorida, agafà la mà del enorme llop, que era més gran que el cap de la llebre.

-H-Hopper, em dic Hopper.- El llop va somriure.

-Ah, jo et conec!- El llop, sens soltar la mà de la petita llebre, la va fer apropar-se més a ell i la observà més detingudament. -Tú, tú ets l'acròbata, oi? A la meva filla l'hi agradaves molt.- En Frank es va recolzar sobre el tronc de l'arbre darrere d'ell, alliberant la mà de Hopper.

-Agradaves? Es que ja no li caic bé?- El to dolç d'en Frank al parlar de la seva filla va fer que la llebre estigués menys atemorida, i per tant, amb més curiositat.

-La meva filla morí farà ja un any, el gran ós de la muntanya es va cobrar la seva vida.-

-Ho sento molt, no deuria haver dit res...- Hopper es quedà completament congelada, mirant tristament al llop, i de cop i volta va veure com ell en sacava el que semblava un fong de la seva butxaca. -Què es això?- Preguntà.

-Alguna vegada has sentit un buit que res no pot reemplaçar, conilleta? Sé que ets jove, però la tristesa arriba a tothom, independentment de l'edat, del que siguem, del que pensem.- Hopper va assentir amb el cap i seguidament s'assentà al costat del Frank, fent-la veure's més petita encara. -Quan Lilian, la meva filla, morí, em vaig quedar sol, desolat.- Frank mirà el fong i se'l donà a Hopper. -Això em fa veure-la de nou, quan la necessito, me'l menjo.-

La llebre va recórrer el fong amb els seus grans ulls, de color vermell carmesí. Pensà en menjar-lo, això faria que les seves penes i preocupacions se n'anessin, faria que només veies la part bona de la vida, no hi sentiria cap tristesa ni avorriment. Hopper apropà el fong a la seva boca, i començà a obrir-la però, va tenir una idea molt més bona.

-Senyor llop, vostè no necessita això.- Hopper en va llençar el fong tan lluny com la seva força ho va permetre. El llop Frank obrí la boca per parlar-ne, sobresaltat per l'acció sobtada de la llebre però abans de parlar, Hopper s'aixecà i es posà davant d'ell, els seus ulls com flames, plenes de determinació jove, es va posar ferma, la seva veu també.

-Vostè el que necessita es un amic, apa! Algú amb qui parlar en els moments més difícils tant com els bons. -Les seves grans orelles, què n'havien estat teses fins ara, es van relaxar una mica. -M'estimaria molt haver conegut a la Lilian però, l'he conegut a vostè, i vostè a mi.- Hopper l'hi oferí la seva mà. -No ploris més, amic Frank, recordem els moments del passat i creem més, junts.-

I així, la Hopper, la llebre petitona, de figura prima i en forma, I en Frank, el llop de color com pedra volcànica amb cor d'or, van expandir els seus horitzons i junts, van recórrer tots els boscos visibles, omplint el buit dels seus cors amb els somriures genuïns dels animals que els aclamaven després dels espectacles.