Històries i relats per a maníacs

"La Daga - històries i relats per a maníacs"

Devien ser les 3 del matí, al mig dels carrers de Barcelona, la gent corria, sense saber on anava, totalment fora de si. Donant-se empentes els uns als altres, desesperats. Com si el que acabessin de veure els hagués trastocat. Sempre m'he preguntat com es sentiria viure aquesta situació, el que se li podria dir la fi del món. I ara ho estava vivint, jo parada al mig del carrer, amb un somriure a la cara, plena de sang i amb un ganivet a la mà. Sentia calma, felicitat i una adrenalina immensa. Un altre encàrrec, però aquest era diferent, venia amb la fi del món. La meva vida i llibertat, començava en aquell precís moment

***

Era un dia normal, com qualsevol altre. Es pot dir que la meva rutina i la meva normalitat, es considera una atrocitat per a la societat, una feina brutal i cruel. Assassina, crida la gent, i parlen i parlen sense saber. Amb la ment consumida per la societat i la norma. Jutgen sense voler ser jutjats.

Però per què? suposo que et preguntes.

Diguessim, que faig encarrecs per la gent, em paguen i jo compleixo. Una assassina a sou, se'm considera, jo prefereixo anomenar-me daga. No mato per gust, sinó per demanda. O això pensava, tot canviaria aquella nit. Amb un nou encàrrec, un de molt estrany. Era complex i retorçat. Però abans de començar aquesta història, deixa'm explicar-te perquè faig això.

***

- Kala! Kala! - cridava una mare desesperada, la meva mare, de la qual no en parlarem molt.

- On ets?! Fuig! Fuig lluny d'aquí! Et matarà, corre, corre i fuig! - Cridava i plorava, terroritzada per aquell home, el meu pare, si se'l pot anomenar així.

I allà estava jo, una nena de 8 anys, la Kala. Reguardant aquella situació espantosa. Tenia por, molta. Em trobava amagada dins d'un calaix, a la sala del menjador, plorant, plorant desesperadament. La mare era al terra, paralitzada i aquell monstre la cridava i pegava. De cop, treu una navalla de la butxaca. Va començar a riure frenèticament i l'apunyalà. Vaig tancar els ulls, i només podia escoltar plors i crits. Fins que ja no quedava res d'ella. Aquell home reia i reia sense parar, era boig, completament fora de si. De sobte s'escolta un tret. Era ell, mort a terra.

Per una vegada a la vida sentia que aquell sofriment s'havia acabat, però no tenía ni idea del que vindria després. Per fer-vos un curt resum. Vaig anar a viure amb els germans del meu pare, sicaris, ells m'ensenyaren tot el que sé i em van donar un lloc al món. No he tingut mai una bona vida, sempre he estat forçada a fer el que volen els demés. I així vaig acabar treballant de daga.

***

Eren les 10 del matí, quan vaig rebre aquell encàrrec. Era una carta, contenía 50.000.000€, el nom de la víctima, la seva direcció i el límit de temps que disposava per matar-lo, fins les 23:59 d'aquell mateix dia. Em semblava impossible, però sabía les conseqüències si no complia. Així que vaig guardar els diners i vaig preparar-me per aquell assassinat.

Vaig estudiar a la víctima, un científic molt famós. Havia guanyat el Premi Nobel i actualment estava treballant en una recerca, aquesta tractava en mutilar a soldats de guerra perquè tinguessin capacitats inhumanes. Vaig organitzar-ho tot i semblava un pla infalible.

***

Ell treballava, focalitzant tota la seva atenció a la recerca. - Un error - vaig pensar. M'hi acosto per darrere, poc a poc, ell ni se'n va adonar. I se'm va il·luminar, perquè no divertir-nos? Vaig apagar el llum, tot fosc, completament fosc.

- Boo - Vaig dir xiuxiuejant per la seva esquena. Vaig notar la seva pal·lidesa, el seu temor. Aquesta sensació em va omplir.

Era boja? Potser. Al cap i a la fi, havia vingut a matar-lo. No tenia importància si ell ho passava malament o no.

I de cop, el vaig apunyalar i una vegada i una altre, fins que, abans de matarlo. Agafo la llanterna, m'enfoco i amb una cara maníaca li vaig dir a cau d'orella, "bona nit, fill de puta", i, eren les 23:56, quan el científic va caure desplomat al terra. Havia complit amb l'encàrrec. L'ànima del científic estava en pau, ho podia notar, però hi havia una altre presència d'un altre ésser.

***

Havia de sortir d'allà, corria perill. Vaig anar directe a la llum, i al obrir-la em vaig trobar tot de criatures estranyes, abominables, es menjaven el cos mort del científic. A l'hora de l'assassinat, una mostra de recerca, defectuosa, es va caure al terra i les rates se'l van prendre. Aquestes havien adoptat formes gigantesques, tenien una força increïble, i el més aterrador, tenien capacitat per pensar.

Vaig sortir corrents del pis del científic. Em vaig dirigir a Barcelona, tot era destruït, la gent corria, aterrada. La fi del món habia arribat i jo era lliure.

Va ser en aquell precís moment en que em vaig adonar que portava tota una vida de sofriment, i ara havia quedat alliberada. No era una daga, era una persona. Una persona completament fora de si. Havia perdut el seny, igual que la resta de la gent, corrent pels carrers de Barcelona a les 3 del matí. La única diferència és que jo era feliç, no tenia por, era lliure i estava preparada per morir, així que va ser quan, vaig decidir començar a viure. Ja era morta, o havia mort fa molt temps, no ho tenia del tot clar.

Així que vaig pujar a l'àtic més alt de tota Barcelona. Em vaig encendre l'últim cigarret i vaig mirar les estrelles per última vegada. Em fan feliç, tan feliç com la llum de la lluna. I jo ara seria una d'elles, em tornaria inmortal. I va ser quan vaig prendre aquesta decisió, quan em vaig tirar d'aquell àtic. Amb la vida acabada i l'ànima nova. A punt per tornar a començar.