Històries i relats per a maníacs

Somnis - Històries i relats per a maníacs

Hi havia boira i no entenia res. Era fosc i estaba desorientat.
La confusió i la por em varen invadir. Sentia crits esgarrifosos, suors frets em recorrien per l'esquena, jo tremolava. Em troabava en un lloc desconegut, amb boira baixa i siluetes que es movien al meu voltant, no les podia identificar pero era conscient que s'havien adonat de la meva presència, i també tenia clar que sabien que les observava.

Tenia fred, molt, més del que havia tingut mai. Les cames em fallaven, no sentia els dits i tot el cos em pesava, moltíssim. Controlat per la por, vaig intentar fugir dels crits, amb la sensació de que sería més segur. Però anés on anés les siluetes em seguien i els crits també.  Frustrat per aquell intent, vaig decidir acostar-m'hi.

Les siluetes anaven agafant forma a mesura que avançava, la boira era menys intensa i em permetia identificar poc a poc aquelles criatures.
Eren fosques, un negre totalment pur i opac. Les seves extremitats eren molt llargues i fines, tenien uns dits punxeguts i afilats, capaços de destruir cualsevol que se'ls poses a davant.

Em donaven l'espatlla, de tal manera que no podia veure el seu rostre. Cada cop era més aprop, els crits em deixaven sord poc a poc, era realment l'únic so que podia escoltar. Quan vaig ser capaç d'observar amb tot detall el que tenia davant, em vaig pedrificar.

Una criatura espantosa e intrigant, xuclant el que quedava de vida, si es que encara n'hi havia, d'un noi, un noi que em sonava molt, el seu rostre era destrossat completament, tenia les cames partides i era ple de sang. No tenia clar si tota era seva. Pero la seva mirada, jo coneixia aquella mirada. Era tant familiar tant com si fos meva. I no ho tenia clar del tot, però hi havia una part de mi que em deia que aquell noi que tenia al davant era jo. No ho entenia. De cop, la boira es va començar a tornar verda i a la vegada la vida va fugir completament d'aquell noi, dels seus llavis es va escapar un xiuxiueig, una fina i trencada veu que deia, desperta. Vaig mirar al meu voltant, era envoltat d'aquelles criatures. Cada cop feia més i més fred. Vaig retornar la vista, just per veure el rostre d'aquell monstre. Tenia tres ulls, eran gegants, amb una pupil·la ven petita, com si fos boig, la va fixar completament en mi, la boca se li va fer gran i va deixar a la vista aquells dents, la baba se li queia i va començar a avançar. Cada cop més ràpid, corria, corria cap a mi.

Cada vegada més i més ràpid.  Em vaig quedar rígid, tot un munt de pensaments em varen invadir. No podia respirar, tenia un nus molt gran, suava, plorava i moria.

***

De cop vaig obrir els ulls, em trobava al terra de la meva habitació. Estava suant, tenia marques pel cos, no sabia com havien arribat allà, pero hi eren. De cop vaig recordar aquell episodi que acabava de viure, o més aviat somiar. No ho comprenia, ho havia viscut tant vivament que semblava real. Tenia la cara d'aquella criatura clavada a la ment. I la mirada d'aquell noi. Cada vegada tenia més clar que era jo. El perquè, no el sabia, però si ho sentia.

Vaig aixecar-me poc a poc. Tot em feia mal. I estaba cansat, esgotat. No podia moure'm i em costava respirar. Les costelles les tenia inflamades. Vaig anar al lavabo, em vaig dutxar i em vaig vestir. Al mirar-me al mirall, vaig notar una sensació rara. Em va començar a sangrar el nas i al meu darrere veia aquella criatura. En ple atac de pànic.  Em vaig mirar les mans. Eren plenes de sang , i poc a poc una sensació de fred em va invadir.

Va començar a aparèixer boira, era lilosa, i la criatura em va tocar l'espatlla, al girar-me, em vaig adonar de lo gigantesca que realment era. La mirada va passar a través d'aquest monstre. Ja no era a casa meva.

Havia tornat a aquell lloc. Amb la criatura al meu davant, i ara no somiava, ho tenia ben clar. Els seus ulls clavats en mi i un somriure asqueros en el seu rostre. Poc a poc va alçar la mà i vaig començar a corre, corria i corria, fins a no poder més. Però anés o anés acabava al mateix lloc. Finalment em vaig rendir.

La criatura va alçar una mà i vaig notar molt dolor, les cames partides I el rostre desfigurat.

Una sensació de pau va entrar el meu cos. Era el final, havia arribat, no valia la pena lluitar. El que més m'aterrava és que no veuria una sortida un cop mort. Sino que aquella criatura es faria amb la meva ànima. I avanç de que la vida fugis del meu cos. Vaig veure una silueta humana lluny, I vaig començar a cridar altre cop.

D'un instant per l'altre, vaig perdre la vista. I no sabia quant temps aguantaria la meva veu. Cada cop més aprop de la mort, una veu calmada i tranquila em deia, tingues, pren això, t'ajudarà.

I seguidament vaig notar com el meu cos levitava, la criatura cada cop era més petita i vaig obrir els ulls, era a l'hospital. M'havien medicat. En aquell precís moment, vaig comprendre que era boig, tot allò era producte de la meva ment. Pero jo ho vivia tant real, que no ho sabia distingir. Havia perdut el sentit de la realitat. Delirava, plorava i moria.

No podia escapar aquella sensació del meu cos. Ni la por ni la desesperació.