El Fortí

Elena i Hermínia

Sobre la forma de veure les coses o com s'afronten els canvis segur que hi ha molt escrit.
Per la meva banda sóc molt poc interessant, però m'agradaria parlar d'una amiga meva que si que tenia una vida interessant, i estava sempre pensant en la propera aventura.
L'Elena no era molt de reflexionar les coses, era més aviat de reaccionar i tot i ser molt bona noia sempre acabava explotant d'una forma que en acabat no hi havia forma de resoldre-ho. Era un camí de no retorn. Ja que la seva fúria no tenia aturador.
Va néixer en un poble molt petit, i aviat va volar per aconseguir ampliar horitzons. Si avui fos viva tindria més de cent anys, però ja veureu que era força avançada per la seva època.
Va viatjar el més lluny que se li va acudir. Des del seu poble va decidir anar cap a Barcelona, on no hi coneixia a ningú, i si la seva germana a les cartes li parlava d'algú del poble a Barcelona no faria res per trobar-lo, no volia alimentar les xafarderies de les velles del poble. No tenia cap intenció de tornar mai a casa. Però quan la gana apreta i no tens ni per pagar una habitació en un pis compartit perquè li has cantat la canya al jefe i perds la feina, toca menjar-se l'orgull i contactar amb la seva germana i demanar-li una mica d'ajut.
Era una dona de les que fan que s'aturi el temps al passar, amb un caminar i una presencia imponent. No era conscient d'aquest fet, ella no trobava que tingués res interessant, la seva bellesa natural no la satisfeia, abans de sortir de casa dedicava temps a arreglar-se el cabell, a maquillar-se i arreglar-se la roba ella mateixa amb la màquina de cosir que li havia enviat la seva germana des del poble per ajudar-la a sortir endavant.
Anava amb un vestit jaqueta i mitjes de seda, sabata de taló mig. El cabell, una mica ondulat a lo Marilyn però tenyit de negre, la perruquera li deia color èben, molt escaient, però hi havia d'anar cada dues setmanes, perquè les arrels li creixien molt ràpid. El seu color natural li semblava molt vulgar. Els llavis vermells, sempre amb el pintallavis a la bossa de mà, a aquesta bossa, les claus de la casa on vivia i un petit moneder.
Com no podia ser d'una altra manera, havia hagut de fer veure que no s'adonava de les mirades i els "piropos" que li llançaven els homes, si feia veure que no se n'adonava era com si no hagués passat mai. Un ximplet molt jove la va seguir una estona, però quan va veure que l'Elena no li feia cap cas, va marxar.
Tenia una entrevista, li havíen dit que buscaven noies per treballar en un hotel, només arribar a la porta es va quedar muda, era un dels més luxosos de la ciutat. Tot i això no resultava sobrecarregat. Es va arrreglar una mica el cabell, es va repassar els llavis amb el reflex del vidre de l'entrada, i decidida va entrar i va demanar per la direcció.
-No tenim cap vacant de cambrera- li van respondre.
Ja marxava quan una noia de la seva edat va ensopegar amb ella.
-Disculpa, em sap greu.
-No passa res-l'Elena va mirar de dissimular el mal que li feia el peu, quin mal.
-Si vols, apropa't a aquesta adreça- i li va passar un paperet.
No acabava d'entendre molt bé que havia passat, però va decidir que no perdia res per apropar-s'hi, l'adreça no quedava massa lluny.
Era una zona agradable, un passeig entre arbres i poc transitat. Va ser una caminada més llarga del que s'esperava. Quan hi va arribar els peus no semblaven voler portar-la més enllà.
Es va quedar parada. Hi havia una cua de noies estilitzades i tenyides de ros platí, tipus actriu de Hollywood, tan llarga, que no s'ho podia creure. Anava a marxar quan una noia grassoneta amb ulleres li va preguntar si era la cua pel casting. Casting? Quín casting? Ara tenia cuirositat. La noia li va dir que es deia Hermínia, i estava tan nerviosa que no parava de parlar. Darrera de les ulleres hi havia uns ulls molt vius en flames, només va poder dir-li que una de les seves germanes se'n deia, la resta de comentaris no els va poder articular. L'Hermínia parlava del curs de mecanografia al que s'havia apuntat, de pulsacions per minut i de la seva mare que volia que es casés amb el veí per tenir una xarcuteria. Ella no volia treballar al mercat, no s'entenia amb els ganivets. Ella volia treballar en un despatx.
La cua es va moure, i van arribar a dins d'una mena de sala d'espera, van poder seure en unes cadires molt incòmodes, però alleugerides de poder descansar una mica, les dues tenien molt mal de peus.
Del temps d'espera, l'Elena va saber una mica de la vida i miracles de l'Hermínia, era la gran de cinc germans, i el pare era a l'extranger treballant, i quan podia enviava diners a casa. Però mentrestant li tocava o bé cuidar dels germanets o treballar fora de casa. Ja que la seva mare treballava de nit, no va acabar de quedar clar quina feina feia, però tampoc no va tenir oportunitat de preguntar.
Mentre ella estava esperant pel "Casting", no sabia anglés i aquesta paraula extrangera la tenia una mica intrigada, ja eren dues a estar intrigades, l'Hermínia tenia un munt de teories sobre que els esperava darrera de la porta. Les noies que hi entraven ja no les tornaven a veure, sortien pel darrera. Les teories de l'Hermínia eren totes molt fantasioses però cap d'elles tenia ni un punt de negativitat, ni de possible perill, l'Elena ho agraïa, ja que ella veia tant de misteri que sense les paraules de la seva nova amiga hauria marxat amb la cua entre cames.