El Fortí

Comunitat

Actualment, el fortí segueix en peu.
De fet és una ciutadela.
Dalt d'un turó, amb fosa i fortificada.
Aquesta fosa no hi té aigua. El mur que rodeja el fortí és una barreja de pedra volcànica, totxana i pedra tallada que ha d'haver sigut portada des d'una esglèsia o un edifici semblant.
Al passadís d'entrada ara hi ha una reixa tancada, però antigament, quan hi van viure l'August amb els pares no hi havia cap barrera que evités l'entrada al pati d'armes. A partir de l'incident uns operaris en van instal·lar una reixa. Amb un automatisme misteriós s'obria per deixar pas als residents.
Les vivendes construïdes fent una formació irregular eren humils per fora. A dins eren netes i acollidores però sense cap estridència ni luxe.
Les autoritats han intentat trobar la propietària sense èxit. De fet ningú sap a qui pertany, hi ha diferents versions de qui va heretar la propietat i qui recull els lloguers de l'apartat de correus.
Si envien un expert a valorar-ne el mal estat per justificar que no és apte per viure-hi misteriosament els bombers reben una trucada que els dissuadeix de pujar el turonet i mostren un informe independent on s'assegura que està tot correcte.
Van enviar un tècnic a buscar qui dels residents era la propietària, amb la idea de fer una oferta de compra i mostrar un projecte d'instal·lacions culturals. Al picar els timbres no va obtenir cap resposta, però de la torre vigia es va penjar una pancarta que deia que el fortí no estava en venda.
Ningú sabia qui era la propietària, tenien clar que havia de viure també allí, però al registre de la propietat constava una usufructuaria que no havíem vist mai a la vida.
Les cases estaven numerades per ordre d'esquerra a dreta eren 10 cases amb façanes de tons clars, un afegit sobre l'estructura antiga. Les casetes estaven construïdes sobre una muralla ni antiga ni moderna. Militar en desús, de temps passats.
El pati d'armes no estava asfaltat, per evitar que s'aixequés la pols el terra es regava cada dia, i per torns els veïns escombraven, una setmana cadascú.
Al costat de l'entrada hi havia un tauler d'anuncis on es compartia el que calia saber per part dels veïns, Els torns de neteja, la data de les reunions de la comunitat.
Els consideraven una mena de secta però no ho eren. I tot i que podria semblar idílic no ho era tan. En realitat era un lloc on recuperar-se del que havia passat, els veïns no tenien consciència de que havia passat abans de viure en el fortí, però va ser un fet molt traumàtic. El darrer record els torna una vegada i una altra, però per algun motiu ha quedat esborrat el moment en el que van morir i de cop i volta estan al Fortí recuperant-se i preparant-se per sortir, tornar a començar i no tornar més.
L'Hermínia i l'Elena van caure en una màfia de tràfic d'organs, van ser adormides, però no ho recorden, saben que les havien seleccionat i separat de la resta de candidates però no sabien perquè, per això no paraven de somiar en les diferents opcions possibles.
-Havíem de ser espies..
-No era per un paper protagonista en un pel·lícula.
Quan es van despertar estàvem a la caseta número 1 del fortí. Una infermera les va examinar breument, va somriure i va marxar.
L'August havia fugit del país. Els seus pares el buscaven, Però els que es van despertar a la casa número 2 del fortí van ser ells. No recordaven que van veure com un lladre apunyalava el seu fill davant dels seus ulls quan l'anaven a cridar. En el seu cas era un infermer. I no somreia gens. L'August va arribar molt esprimatxat i amb un tanto al cap al cap d'un parell de dies. El seu estat era mig comatós, la mirada perduda i poc comunicatiu, com si estigués veient, un com i un altre, tot un seguit de fotografies internes. Al Fortí no hi havia sensació del pas del temps. Tot era calma i silenci. Com si es tractés d'un més d'un estat d'anim que un lloc, una parada on reposar per tornar a començar de nou. No eren conscients d'on eren, ni d'on aniran quan hi surtin, però no preocupa massa. De fet els primers dies al Fortí hi ha un efecte sedant important, Tot i la lluminossitat que hi ha i que la plaça d'armes no té cap arbre no hi ha mai massa foscor, d'alguna manera el Forti té sempre una suau il·luminació d'origen desconegut que de fet és un bon misteri. Com moltes coses que passen dins del Fortí, però ningú sembla tenir curiositat ni esma per mirar d'esbrinar-ho.L'estada al Fortí té una durada indeterminada, sempre hi ha un momnet en el que un sap que ja arribat l'hora de marxar.
Hi havia que sortien de Fortí, resseguien l'exterior, deixant lliscar una mà pel petit mur que rodejava la fosa dels cocodrils i un cop completada la volta s'aturava davant de la tanca un moment, s'esperava un moment i per alguna raó s'anava obrint poc a poc. S'entrava tranquil·lament pas a pass i quan tocava la reixa es tornava a tancar. Es podia arribar a pensar que tenia vida pròpia i sabia quan li tocava cedir el pas i quan no. Tot semblava estar una mica encantat en aquest recinte. El comportament de les persones i de les coses semblava que estaven canviats. Hi havia més vida i moviment en els objectes que en els pobladors temporals de les casetes del fortí. La plaça d'armes estava força deserta normalment, excepte si s'hi celebrava algun casament, bateix o festa popular, que s'anunciava amb un paper clavat amb una xinxeta dins la vitrina. En aquestes celebracions no hi faltava pas ningú. I el divertiment, la música, el ball i les rialles no hi faltaven mai. Un lloc així és difícil d'imaginar sense fe, aquesta fe en l'existència d'un lloc sense dolor, patiment ni tristor, sense joia... una mena de nirvana.