El Fortí

August

Tan pausat que semblava parsimoniós. Prim, molt prim, estava molt content amb la nova feina. Content de pensar en la cara que posaria la mare quan li donés el que tenia guardat a la butxaca. De fet no tenia molt clar quants diners eren, no s'havia parat a comptar-los. Segurament començaria amb poc i aniria pujant de mica en mica.
Era fàcil, havia de moure sacs d'un cantó a l'altre. El cap anava donant ordres sense parar, cap a l'esquerra, cap a la dreta. Molt bé noi, vinga passa pel despatx amb mon germà i et darà la paga. No ho gastis de cop. En acabat podràs marxar.
-La força es té si és fa servir- deia el seu pare. I ell en tenia molta, de força.
Tot xiulant va agafar el tramvia. La primera setmanada li cremava a la butxaca. Tenia moltes ganes d'arribar a casa i dir-ho.
El pare treballava sempre a l'hort. Tomàquets, cols, mongetes... La mare feinejava a la cuina.
Des de que havia de marxar en Joan, la cosa estava magra. Tot i que en un prinicipi el casament amb la seva xicota de tota la vida els va fer força il·lusió. Perderien la seva paga. I això els tenia nerviosos sota els seus millors vestits. A l'event van venir tots els veïns: els de cal Amorós, les germanes Murri, tot els parents d'en Manuel. Esperaven que la Pepeta no s'autoconvidés. Feia anys que no vivia al Fortí però si sabia que hauria festa s'hi presentava, allà estava ella, amb el seu vestit de flors i el coll, guants i barret a joc. He portat un pastís fet a casa. I deixava el pa de pessic sobre de la taula.
Hi havia vi, viandes variades i els músics de la Comitiva, quan més bebien del porró més animats tocaven, més estridents, més s'accelerava el ritme i la música els feia ballar a tots.
El veinat eren diverses cases al voltant d'un pati de forma indefinida. Deien que el de cal Murri va ampliar la casa menjant-se part de la plaça, però no es podia fer res. Per accedir-hi només hi havia un carreró llarg i estret. En deien el Fortí. Si un estrany s'hi perdia es trobava en una mena de culdesac on els batents de les finestres es tancaven. Les portes eren obertes i hi havia cadires on se seia en algun moment algú a prendre el sol o la fresca però només veien en Xus, mig descamisat amb la seva mitja llengua. Els interrogava de tal manera, que no tenia una altra opció que disculpar-se i girar cua.
On era el famós hort? No estava a la vista, de fet era darrera d'uns murs. Per arribar-hi calia entrar pels túnels. Només els veïns del fortí sabien que els soterranis es comunicaven. Però en realitat tot i ser l'únic accés a l'hort del pare i els veïns ho tenien disponible, la veritat és que era el pare només el que tenia afició a l'hort.
Pel casament del Joan acabaven de penjar bombetes d'un fil d'una bansda a l'altra i banderoles, semblava alguna mena d'embalat, però no tenia coberta, segurament van confiar en que no plouria pas. La núvia, cada cop que algú preguntava per la coberta, es posava a plorar, per tal de no veure-la disgustada cada cop que algú mirava amunt i començava a dir que la trobava a faltar, una mirada d'en Paco i muts. Ai en Paco, l'August estava molt admirat pel Paco. Deien que d'ofici era jugador, que viatjava sempre a llocs de luxe i jugava a les cartes, professionalment. Era encantador, quan venia a casa sempre se li acostaven tots els nens dels veinat. Els feia gràcia veure com barrejava les cartes i les feia ballar enlaire.
-Té mare, la setmanada
-Hi és tot? Vols dir que no t'has guardat res?
-Si, t'ho he donat tot.
Per la cara que va posar, l'August va veure que no havia aconseguit fer-la contenta.
-Ai, August. Així no et podràs casar mai!!
I ara, casar-se? No ho havia pensat, a la seva edat ho veia lluny. Era força tímit. En pensar en les noies que hi havia al casament del seu germà es va posar vermell. Embolia i Oreneta, quins noms tan extranys, segurament li havien aixecat la camisa. No es va atrevir a treure cap d'elles a ballar, de fet no semblaven interessades en la música, xerraven i reien sense parar. Es volia acostar per escoltar el que deien però creia que s'adonarien que el cor li estava apunt d'escapar del cos.
Sort que no es va acostar, realment li van prendre una mica el pel. No paraven de recordar el dia en el que es van presentar a unes extranyes proves i van fallar estrepitosament. A diferència de la resta, que sortien per una altra porta, les van tornar a la sala d'espera.
-Ara que hem de fer?
-Espera que espera..
El vigilant no va dir res. Quan es van quedar soles van considerar que ja havien esperat prou i que volia ploure. Enriolades van obrir la porta d'entrada i van sortir tal com havien entrat. Eren l'Hermínia i l'Elena. No havien aconseguit passar la prova però s'havien fet amigues.
Tot els feia gràcia, i recordaven enriallades persones i fets que no s'acabaven d'entendre.
Si els preguntaven de què eren les proves deien que per ser espies, o per protagonitzar una pel·lícula, o per casar-se amb Visir.
I vinga riure.
-Com dues lloques, mira-les que ximpletes- deia la Sole, la mare de l'August. Les Rubies, si, des de que es van trobar aquell dia van canviar-se el color del cabell i per això els deien així. Les ulleres de l'Herminia reposaven dins d'una petita bossa de mà. Per aquest motiu anava fent moltes ganyotes amb els ulls per poder-hi veure. Tan de lluny com d'aprop.
El Marino, quan van tocar una habanera es va posar a cantar. La Bella Lola, amb bona veu i entonació.
Les Rubies es van posar a ballar entre elles. Vinga girar i voltar fent voliejar les faldilles. Els nens corrien entre els balladors, s'empaitaven, i quan com el Marino estava distret cantant, el petit de ca l'Amorós va enlairar el porró i hi va fer un bon glop, torçant la boca i engolint sense parar. L'August s'ho mirava arrepenjat a la paret, de sobte es treu la gorra i amb una mà en palpa el forro. Vaja, ho havia oblidat, però ja està fet. Per evitar que li robessin la setmanada al tramvia s'havia amagat bona part dels diners, al forro de la gorra. Se la va tornar a posar tranquil·lament i es mirava l'Embolia, igual necessitava recollir per casar-se. Aquelles ganyotes el tenien fascinat. Com ho feia per girar els ulls d'aquella forma tan caòtica? No va saber que el ros no era natural ni que amagava les ulleres a la bossa. Les cames una mica tortes gesticulaven divertides al ballar. Tan era.