El llac

2

2

Estava esgotada, els darrers quinze dies havien estat infernals. La botiga a on treballava havia duplicat els clients i la seva companya havia escollit aquell precís moment per trencar-se el genoll i deixar-la tota sola davant l'allau de gent. Evidentment, a la seva cap no va passar-li pel cap contractar a hom temporalment per que li donés un cop de mà, per a què? Allà hi era ella, la idiota més gran del regne, preparada per deixar-se la vida per un sou miserable amb que amb prou feines arribava a final de mes.

Va deixar-se caure al sofà després de rentar els plats i va posar la tele. No volia veure res en concret, de fet, no volia haver de veure res que la fes pensar en res, no tenia energia per allò. Va torbar-se amb el començament d'una pel·lícula de sobretaula de títol absurd, va apujar el volum, desitjava que fos tan dolenta com el seu títol profetitzava perquè així podria desconnectar-se i buidar la ment. Soroll blanc, si més no així considerava ella aquell tipus de pel·lícules, fetes totes amb el mateix patró, amb personatges plans, trames lineals i exagerades.

El nen de la pantalla pujaria les escales de casa seva a tota velocitat per anar a despertar als seus pares, el matrimoni perfecte i amorós amb cossos esculturals. La típica escena de perfecció que, sense cap dubte, amagava a un cònjuge infidel o un secret tèrbol. Sabia com aniria la cosa, es llevarien, compartirien una dutxa mentre el marrec tornava avall per acabar els deures, es vestirien, ella prepararia l'esmorzar com tota una dona abnegada, ell diria que era tot deliciós, s'emportaria al marrec a l'escola i després faria cap a la feina. Predictible, pla, perfecte per no haver de pensar en res.

El telèfon mòbil va sonar damunt la tauleta de vidre del seu davant, va mirar-se'l com si fos un animal exòtic i perillós que l'amenacés amb la seva presència. Podria ignorar-lo, ho sabia, era dissabte, tenia dret a no contestar, però finalment va prendre'l i va comprovar el nom a la pantalla: Fany.

La Fany era la seva millor amiga, havien crescut juntes porta amb porta, tot i que no anaven a la mateixa escola feien juntes els deures tots els dies, també estudiaven juntes i parlaven de les seves coses hores seguides. La Fany era l'única persona a qui volia per sempre a la seva vida. L'adorava. Essent ella no comportava cap perill contestar, així doncs, va prémer la icona verda per despenjar.

—Hola.

—Silvia! Començava a creure que potser feies la migdiada.

—No, no. Veia una pel·lícula. —La seva rialla musical va omplir la línia telefònica. La Fany era així, posseïa una facilitat increïble per riure i trobar-li el costat bo i positiu a tot, potser per aquell motiu era una persona tan valuosa per ella—. Va tot bé?

—Oh, sí. És que en Jordi ens ha convidat a anar d'excursió amb ell.

La Silvia va enarcar les celles i va arrepapar-se al sofà.

—Excursió? Em cal l'autorització signada dels meus pares? —va fer amb to irònic.

—No siguis antipàtica!

—Ni que tornéssim a tenir dotze anys.

La rialla va deixar-se sentir un altre cop, clara i sincera. Gairebé va poder veure-la amb les galtes enrojolades, perquè sempre que reia les galtes se li encenien donant-li aquell aspecte adorable i innocent, gairebé infantil.

—Ja entens el que vull dir —va mussitar amb suavitat. Podia imaginar-se-la encorbada cap endavant amb una expressió seriosa dominant les seves faccions, donant el màxim per tal de convèncer-la—. Excursió, tomb, ja m'entens. Diu que fa molt de temps que no fem pas res tots tres junts i té tota la raó del món.

»M'ha parlat d'un lloc a on va ser-hi l'altre dia. Hi ha un llac enorme a on la gent fa passejades en canoa. Diu que és preciós i que paga la pena de veure-ho.